A veure qui li diu...

La identitat catalana, en resum, sembla que mor. Les últimes dades mostren que no arriba ni al 40% el nombre de joves que fa servir el català habitualment. En termes agregats, l'ús social de l'idioma torna a recular i es queda al 42%. Entre altres coses, això explica que el 40% del personal consideri que el català pot desaparèixer.

Això, és clar, no em passarà mai a mi, però el cas és que les llengües neixen, moren i no són totes iguals. En una època com la nostra, més aviat neuròtica, això és molt difícil d'assumir; més encara a Catalunya, on molts creien que estiuejava l'Esperit Sant. I aquesta situació, qui ho havia de dir, és el transsumpte de la demografia.

Des de l'any 2000, Catalunya ha guanyat dos milions d'habitants, la majoria estrangers. I els demògrafs tenen esfèricament clar que la demografia catalana depèn de la immigració. Segons el darrer informe de l'Idescat, els naixements de mares estrangeres ja representen el 34,6% del total. Això obeeix al fet que la natalitat de la casa està més o menys com a l'Èxode.

Teoria i praxi de la demografia

Més enllà dels qualificatius psicòtics (nazi, feixista i estris habituals), Sílvia Orriols és una nacionalista. Aquesta és la font primigènia. A partir d'aquí, podem assajar diversos neologismes; ara comença a fer fortuna el de “nacionalpopulista”. Bé, okey, coses de politòlegs.

El tema és que Orriols té al cap la uniformitat cultural al voltant de l'ètnia catalana (això d'ètnia ho va dir ella). És legítim. Però també és legítim obrir una empresa d'enciclopèdies a domicili o comprar accions de Prisa (a 33 cèntims està la cotització; si et treus els cafès amb llet en poc temps pots ser al consell d'administració).

El misteri està en com pretén Orriols assolir aquest maximalisme ètnic amb aquest panorama. Una altra dada: segons l'INE, l'any passat la població estrangera a Catalunya va augmentar 100.000 persones. Per la seva banda, Orriols va treure 120.000 vots a les últimes eleccions autonòmiques. És a dir, a raó d'un any, la població estrangera resident pràcticament va igualar els resultats electorals d'Aliança Catalana.

Jo no sé quantes vegades ho he citat, però ho tornaré a fer. El bo de Fernández Villaverde, catedràtic d'economia a Pennsylvania, i que de tant en tant escriu a El Confidencial, parlava fa un temps sobre aquest tema:

“Atès que la gran majoria dels nascuts de mare estrangera no emprarà el català com a llengua fora del sistema educatiu (no, no passarà per molt que la Generalitat intenti posar-hi remei amb milers d'iniciatives) i que entre els nascuts de mare espanyola menys el 50% prefereix l'ús del castellà a la vida diària, el català tendirà a extingir-se. No del tot, sobreviurà com sobreviu el gaèlic irlandès: al sistema educatiu i en uns petits pobles molt aïllats. Però de la mateixa manera que un camina per Dublín i no sent ni una sola vegada gaèlic irlandès, el 2080 ningú no sentirà català a Barcelona. L'única manera que té el català de sobreviure és o la independència de Catalunya (que permetria, potser, reprimir tant l'ús del castellà com perquè els “nous catalans” adoptin el català com a llengua a la seva vida diària) o reduint la immigració a un 90% (o amb totes dues mesures). Però amb Catalunya a Espanya i amb el nivell d'immigració actual, el català està sentenciat de mort”.

Això ja va sol

La placa tectònica que està sota tot això s'anomena Hispanitat. És a dir, una herència cultural prou aclaparadora perquè s'hagi independitzat del seu origen. “Però és que és la llengua de l'imperi!”, li retreien a Gustavo Bueno quan defensava l'abast de l'espanyol. “Precisament per això”, responia ell.

I és que potser no som del tot conscients del que representa la llengua espanyola. Parlem d'un idioma que està a punt de fregar els 600 milions de parlants i que és la segona llengua materna del món. La independència de l'espanyol respecte a Espanya arriba fins al nivell que als Estats Units hi ha més hispanoparlants que a Espanya.

Tot això vol dir que l'espanyol és incontrolable; i això no és pas un statement polític perquè no parlem d'una realitat política. De fet, és un problema polític molt subsidiàriament. És a dir, que es podria donar el cas d'una eventual Catalunya independent amb exactament el mateix problema que ara té.