Col·lapse penitenciari

Desperta el dia 14 de novembre d’enguany amb una entrevista al conseller de Justícia i Qualitat Democràtica, Ramon Espadaler, als micròfons de la Cadena Ser en el programa “Aquí Catalunya”. El conseller s’esplaia a l’entrevista amb el seu habitual to magnànim, a vessar d’afabilitat. Un to que agraeixen les orelles dels oients. Un to que el conseller domina a la perfecció i que pretén ser més un bàlsam que un encarar la realitat i les responsabilitats de la conselleria.

Ramon Espadaler nega davant micròfon una evidència, i és que el sistema penitenciari és a punt d’entrar en col·lapse. I això és greu! Si el conseller evita fer front a les dades que ens situen a les portes d’un embossament, qui en patirà les conseqüències tornaran a ser aquells que viuen el sistema penitenciari des de la seva primera línia.

Anem al que diu Ramon Espadaler a l’entrevista:

PERIODISTA:  “Estan les presons catalanes al límit de la seva capacitat òptima?”

RAMON ESPADALER:  “En absolut. Hi ha molta menys població reclusa que fa cinc, deu, quinze anys... Estem al voltant de 10.000 i escaig. Hi ha hagut moments, doncs, que estàvem molt per sobre. Es va fer una feina molt ben feta en el seu moment de construcció de noves presons, es va poder tancar la presó Model. A mi em diu la secretària nostra d’afers penitenciaris, l'Elena Pérez, una persona que coneix molt bé perquè ella en origen ha estat funcionària de presons, que és una psicòloga, que coneix bé el sector, em deia que recordava amb dolor les imatges d’una Model amb sis persones per cel·la. Avui això... era inhumà, avui és impensable a les presons tenint aquests elements de dignitat...”

Cert és que els anys 2010-2012 la xifra de presos superava els 10.000, i que l’ocupació dels centres es trobava per sobre del 100%. Existia una massificació evident que es resolia estirant el “xiclet” penitenciari que era la presó Model de Barcelona. Una presó amb capacitat flexible a base d’enquibir 4, 6 o el que calguessin interns per cel·la, tot posant o traient lliteres —un centre concebut en origen per a 790 places, però que, per exemple, a l'inici de la postguerra va allotjar 12.000 interns)—. Al principi d’aquella dècada i fins a l’any 2013, la capacitat òptima de les presons se situava en 10.084 interns, moment en què ja eren oberts els centres de Brians 2 (2.007) i Lledoners (2.008). Aquesta xifra de capacitat òptima es va incrementar l’any 2014 fins a 10.774 interns amb la substitució dels antics centres de Girona i Figueres pel centre penitenciari de Puig de les Basses (2.014). Seguidament, amb la inauguració del centre penitenciari de Mas Enric (2.015) i el tancament de l’antic centre de compliment de Tarragona, l’ocupació òptima d’interns a Catalunya arribà al seu màxim: 11.474 interns.

Si observem (gràfica 1) l’evolució del percentatge d’ocupació en base a la quantitat òptima, aquest es va reduint amb el temps: l’any 2.010 era del 104,5% i l’any 2.016 , just abans del tancament de La Model, era del 74,65%.

L’any 2017 es tanca la presó Model de Barcelona. I amb la seva desaparició, el sistema penitenciari català perd la capacitat elàstica i d’adaptabilitat a la xifra variant de número de reclusos. A conseqüència del tancament de la Model, el percentatge d’ocupació puja 11 punts, i es situa al 85, 5%. En xifres absolutes el sistema suportava 9.787 interns.

Què ha passat des del 2017 fins avui?

Doncs que aquesta xifra de capacitat òptima de 9.787 interns ha anat disminuint. Així tenim que, per obsolets, han tancat els departaments de Medi Semi Obert de Brians1 i de Quatre Camins (amb una pèrdua aproximada superior a les 200 places). I que les instal·lacions penitenciàries més antigues han anat envellint, com per exemple, el mòdul 5 de Brians 1 —que ha vist reduïda notablement la seva capacitat— o el ruïnós estat del centre penitenciari de Ponent, concebut inicialment per 837 places i que actualment és incapaç d’assumir, amb els paràmetres actuals de dignitat, una xifra que s'aproximi als 700 llits ocupats. Un altre condicionant a la capacitat del sistema és el centre penitenciari de Joves, en aquest cas la reducció de places no es deu a l’antiguitat de les instal·lacions, sinó a una reducció del topall màxim d’ocupació a causa del perfil dels interns i l’esforç per gestionar la convivència d’aquest centre.

En definitiva, tenim que l’actual xifra de capacitat òptima dels centres penitenciaris ha anat variant en els darrers anys, amb tendència a la baixa. Per això, cal considerar que si oficialment el límit òptim es situa en 9.787 places, el límit real és lleugerament inferior. Val a dir que la dada actual de capacitat òptima de les presons catalanes se la guarda amb molta cura l’administració Espadaler, no sigui que es descobrís el mínim marge de maniobra amb el que es mou el sistema penitenciari.

El gràfic 2 ens permet fer un seguiment dels darrers 15 anys de l'ocupació dels centres penitenciaris. Com es pot veure, la xifra d’interns classificats en tercer o primer grau ha sofert variacions molt discretes, en canvi, és en la població reclosa en centres penitenciaris ordinaris la que fluctua més i té major afectació respecte del total de població penitenciària. Aquesta corba es dibuixa sobre diferents límits de fons blau, que assenyalen les diferents ocupacions òptimes del sistema.

Si observem les xifres de creixement de la població penitenciària en els darrers tres anys (gràfic 3), observem com en aquests mesos l’augment net de presos s’acosta als 1.000 interns, comptant 7.670 interns el gener del 2022 i arribant als 8.533 interns a finals d’octubre d’aquest any 2024. Un augment d’un 11,25% de població penitenciària en els 34 darrers mesos.

No és objecte d’aquest article explorar quins són els motius d’aquest increment de la població penitenciària. Sí, en canvi, volem referir la resposta emmascarada de l’administració penitenciària davant l’evidència de les xifres i la deriva cap al col·lapse.

El gener del 2024 la consellera Ubasart anuncià amb un excés de bonhomia l’Estratègia Nacional d’Obertabilitat.  Aquest impuls per classificar indissimuladament interns en tercer grau, més que una aposta pel règim obert i la desinstitucionalització, venia ser la maniobra d’escapament a una inevitable massificació dels centres.  Un cop més la mala política atorgava a la ciutadania la consideració de ramat amb predisposició a l’engany i a qui millor anar vestint Estratègies Nacionals abans que destapar incòmodes realitats.

De fet, i com s’observa al gràfic 4, l’obertabilitat d’Ubasart ja havia començat mesos abans, amb un clar repunt dels interns classificats en tercer grau.

El gràfic també és prou il·lustratiu de com punxa el Pla d’Obertabilitat d’Ubasart. Un cop s’aconsegueix recuperar el percentatge i les xifres absolutes del 2.022, sobrepassant el 25,5% d’interns en medi obert, el sistema no manté l'impuls inicial i desitjat, i recau 1,5 punts, situant-se per sota del 24%.

Vista la dificultat del sistema penitenciari per alleugerir la pressió i la massificació dels centres penitenciaris, a l’administració només li queden dues sortides:

1. Oblidar-se de la considerada capacitat òptima d’ocupació dels centres penitenciaris i passar a considerar el límit de capacitat màxima. Això traduït a un llenguatge més comprensible vol dir posar els motors a tota marxa. La capacitat òptima d’ocupació fa referència al llindar de convivència ordenada dels centres, mantenint un marge mínim de llits sense ocupar per tal que els mòduls ordinaris de vida no estiguin a rebentar o bé perquè dins una presó no tots els llits poden ser ocupats per igual, ja que responen a perfils concrets d’interns (infermeria, mòduls de psiquiatria, departaments d’atenció especialitzada, ingressos, departaments de dones o de joves, etc.). Respecte a aquest punt cal dir que el marge de maniobra és mínim. Passar d’ocupació òptima a ocupació màxima equival a uns 100 llits per centre, màxim 200 llits en els casos de centres més grans com és el cas de Brians 2. No cal dir que explorar aquesta opció és sinònim d’anar tensionant els centres i posar en més perill i risc l’actual discutida convivència de les nostres presons.
2. Una sortida a mig termini és l’obertura del centre obert de Zona Franca, amb capacitat per a 800 interns i inauguració prevista per la primavera del 2.026. Aquest equipament permetrà tancar el centre obert de la Trinitat Vella, actualment ocupat per poc més de 300 interns i anar posant en el punt de mira el centre de dones de Barcelona (Wad Ras) on compleixen mesures de presó preventiva dones i on també hi ha un centre obert mixt amb capacitat per 290 interns. Aquesta opció equival a assumir que aquest increment de places disponibles ho són en exclusivitat en medi obert, és a dir, només destensionarà els centres ordinaris a base de forçar progressions a règim obert que tan mal resultat han donat, com s’ha vist amb la pomposa Estratègia Nacional d’Obertabilitat.

Bé faria el Sr. Espadaler en anar acceptant que ja no té el comodí de La Model. Un xiclet penitenciari que permetia anar-se inflant, perquè mai no acabava d’explosionar... En aquesta acceptació, també faria bé el Sr. Espadaler en anar reconeixent aquest col·lapse de mala gestió i previsió heretats, abans no continuÏ amb l’habitual to afable i magnànim que també li està anant en les primeres tournées amb premsa, però que finalment li acabarà esclatant als nassos, com els efectes d’una massificació previsible esclatarà, com no..., als nassos dels soferts treballadors penitenciaris (i, com no, de la població reclusa).