Cada cop menys Junts

Com tot artefacte polític de nova creació, que ha tocat l’èxit de forma molt ràpida, el futur de Junts com a projecte polític és cada cop més negre. El partit, creat bàsicament per deixar enrere la corrupció de Convergència i el peix al cove del PDECat, i per què no dir-ho, per crear una tribuna a mida d’un fins aleshores actor secundari Carles Puigdemont, està a punt de fer implosió. I ho està per haver caigut en el mateix error que, en el seu moment, van caure Ciutadans, Podemos, Vox i possiblement també Sumar: no filtrar qui obtenia el carnet d’afiliació i a qui se li permetia ocupar certes responsabilitats.

A Junts hi ha bona gent, els conec bé de la seva etapa a Convergència, mala gent i oportunistes que només volen satisfer el seu ego personal. Són fàcils d’identificar. Però també hi ha, i pràcticament es podrien agrupar en aquests mateixos grups anteriorment mencionats, possibilistes, radicals i estrambòtics. 

Per allò d’evitar possibles querelles i no fer senyalaments públics pel bé de la salut mental de tots, quelcom que aquests dies ha estat de moda i que els hauria de preocupar més a Junts que blindar a Puigdemont o Alay a l’amnistia, m’abstindré de posar noms a cada etiqueta. Deixo que siguin vostès qui n’extreguin les conclusions i facin volar la imaginació.

Possiblement mai, ni quan Jordi Pujol aixecava la bandera del catalanisme polític a Madrid, mentre desplegava la d’Andorra al saló familiar dels Pujol – Ferrussola, l’espai que representa Junts i anteriorment Convergència, si és que realment ocupen el mateix espai, havien tingut tant poder i tanta capacitat d’influir en la governabilitat de l’Estat.

Fins i tot en l’estabilitat d’una de les principals potències de la Unió Europea. Un fet preocupant tenint en compte que alguns dels qui tenen a la seva mà la gestió d’això són els de l’“apreteu” i com més caos millor.

I aquests, els radicals i els estrambòtics, són els que continuen portant el timó d’un transatlàntic anomenat Junts. Una nau que fins ara ha sabut navegar en marejades importants, però que el fet d’anar tensant la corda, està començant a provocar filtracions als baixos del vaixell. I ja sabem com va acabar el Titànic… per si encara queda algú que no l’ha vist, mirin com estan acabant Ciutadans i Podemos. 

En ambdós projectes, com a Junts, quan arribin al fons del mar ningú serà capaç de reflotar l’embarcació. El gran dubte és si s'enfonsaran també tots els seus ocupants o algú aconseguirà sobreviure.

De moment, aquest passat dijous, vam veure com saltava per la borda l’exconseller de l’Interior Miquel Sàmper. Molt proper a Josep Rull, un moderat convergent, socialdemòcrata, que agrada a Puigdemont per encapçalar la llista de Junts a les pròximes eleccions catalanes.

L’adeu de Sàmper, doncs, pot ser un presagi del que pot acabar passant amb tots aquells moderats i centrats que s’estan veient menyspreats diàriament per alguna inhabilitada per corrupció que encara mana molt tot i haver-la arraconat en les negociacions. 

Veurem, en les pròximes setmanes, si darrere Sàmper hi ha més afiliats o fins i tot dirigents de Junts que caminen cap a la porta de sortida. Cansats, segurament, d’intentar fer política en un una mena d’esplai o associació veïnal especialment activista. 

Si em fan prendre partit, opino que sí. La convivència, expliquen alguns dirigents de Junts, és insostenible. 

I l’última executiva d’aquesta setmana, amb amenaces de dimissió sobre la taula dels principals responsables del partit, a mode d’ultimàtum a la parella de ‘o la teva mare o jo’, va evidenciar que Junts S.A. muntada per a la supervivència política d’uns pocs, donant cabuda a tot aquell que no tenia on caure mort, cada cop té lloc per a menys persones. 

Falta per veure qui es queda l’agònic procés de dissolució, si dura tant com el de Ciutadans o menys com el de Podemos, i si uns i altres s’inventen un altre artefacte des d’on llançar-se els plats pel cap.