Muntatge amb un pla mitjà de Pedro Sánchez i Carles Puigdemont amb cara de pocs amics i de fons una foto de l'hemicicle del Parlament Europeu

OPINIÓ

Amnistia d'anada i tornada

Els de Junts no volen de moment ser amnistiats i els del PSOE volen amnistiar algú, a qui sigui

Imatge del Blog d'Octavio Cortés

La sessió de dimarts al Congrés va deixar clar que els de Junts no volen de moment ser amnistiats i els del PSOE volen amnistiar algú, a qui sigui. El PP, per la seva banda, se sent força amnistiat per la manera com Vox s'autodestrueix i les tropes Yolandistes segueixen a la seva, que és somriure a tothom, abraçar tothom i dir ximpleries.

Se suposava que l'amnistia havia de tensar la legislatura i resulta que l'ha destensat de manera crassa i ara els diputats miren de banda i banda, com els animalets ociosos que són, intentant endevinar per on bufarà el vent.

Junqueras va assistir al ple en la seva condició de Buda de la Muntanya i va regalar als madrilenys unes declaracions de to parroquial, d'aquelles que tant agraden als programes de tarda de TV3 i als clubs de petanca. La cosa no avança.

Mentrestant, l'independentista corrent no sap on agafar-se. Els excessos d'energia cabellera de Míriam Nogueras, la inconcreció flotant de Borràs & Dalmases (els Al Bano i Romina de l'àlbum de cromos de les tietes ), les ulleres fluixes de Puigdemont: res de tot això no sona a Ítaca.

Jordi Turull envoltat de Laura Borràs i Carles Puigdemont

L'independentista corrent va anar a agafar l'aeroport, va anar a la Jonquera, va anar a Brussel·les a sentir els crits histèrics de Toni Comín; hauria anat al Festival de l'Oti a cantar ranxeres si l'hi hagués ordenat VilaWeb. Ara, desconsolat, es pregunta com es pot assolir la independència sense fer saltets, sense fer coreografies parvulàries, sense posar llaços als fanals.

La situació supera tot l'imaginable. Els guitarristes raholians ja no criden les senyores, Lluís Llach es dedica a opinar sobre guerres llunyanes i Dante Fachín s'engreixa de manera alarmant, com si les promeses d'una plenitud nacional futura ja no resultessin suficients. En una paraula, la confusió és absoluta.

Especialment divertit ha estat el pas a l'exili del diputat Ruben Wagensberg, que ha fugit a correcuita sense que ningú el persegueixi. Tampoc no ha fet curt Jaume Asens, que va anunciar que es donava de baixa de Podem, partit al qual no pertanyia.

Hem vist Pedro Sánchez parlar de “terrorisme que no viola els drets humans” i Gonzalo Boye, l'home botzina, analitzant la futura llei amb aquesta dialèctica fina que ha portat tots els seus clients a la presó.

Temps d'amnisties, amors regirats i estrelles fugaces, equívocs de vodevil i aparatoses retirades.