25-N, radiografia de l'estat del feminisme

El feminisme contemporani, el nascut de les entranyes flatulentes de Judith Butler i Dylan Mulvaney, es va concedir una de les seves festes periòdiques el dia 25 passat, esdeveniment que, com és habitual, va ser amplificat per tots els mitjans tradicionals i les capelletes polítiques dels quatre confins del país. L'ocasió va facilitar una anàlisi de l'estat del moviment.

Tret de l'honrosa excepció de la resistència TERF, omplen els carrers milers d'activistes que diuen defensar la dona, però són incapaços de definir què és una dona. Jo mateix, demà passat, puc ser dona si acudeixo a la Màgia Registral. De fet, va prendre la paraula a l'acte alguna d'aquestes noves dones amb penis, a l'espera que els animalistes aconsegueixin colar-hi dones amb trompa, amb banyes, o amb tentacles.

Les mateixes que coregen “germana, jo si et crec” no van creure les germanes que denunciaven Íñigo Errejón, ni creuen els que publiquen com aquestes germanes van ser silenciades, apartades, ignorades.

Les responsables de l'alliberament més gran de violadors i agressors sexuals de la història, continuen campant a gust dient que és inacceptable que les dones borratxes i soles hagin d'assumir que potser no és bona idea passejar-se borratxa i sola, a mitjanit, pels llocs més lúgubres de la ciutat.

La fe a les batucades, això sí, continua intacta. Fan batucades contra les violacions, però hi continua havent violacions; les fan contra la guerra i els bombardejos creixen; jo proposo que facin batucades a favor de l'augment de preus del lloguer i així els preus baixaran per fi.

De manera incomprensible, pintar els bancs dels parcs de color violeta no està funcionant. Això sí que no ho pot entendre ningú. Perquè res no pot terroritzar més un violador que veure un banc pintat de violeta.

Els 20.000 milions a l'any destinats a polítiques d'igualtat a escala nacional se sumen als pressupostos d'igualtat de totes les comunitats autònomes, totes les diputacions, tots els ajuntaments. Però elles mateixes diuen que el masclisme continua intacte. Podria ser, potser, només potser, que tota aquesta riuada de diners públics s'estigui gastant de manera escandalosament inútil?

Encara és vigent la llei Viogen, que manté l'anomenada “inversió de la càrrega de la prova” segons la qual és l'acusat qui n'ha de demostrar la innocència: 2000 anys de tradició jurídica nascuda del dret romà enviats a la paperera de la història. Mentre aquesta llei continuï vigent, que ningú no vingui parlant d'“estat de dret” a Espanya.

Vam veure onejar el vent banderes palestines, no fos cas que no incloguéssim en la festa els que maten dones a fuetades per ensenyar els cabells.

En resum. Cap moviment polític ha estat tan horriblement recaragolat i deformat com el feminisme, atrapat avui en el laberint demoníac de tot l'LGTBIQ, tot allò “divers”, tot allò “incloent”.

Combatre aquesta immundícia és avui esport de risc, és clar, però també el més urgent dels nostres deures civils. Germanes, ja no us creu ningú. Ho heu arrasat tot i el temps se us acaba.