Ada Colau: Sayonara, baby

Aquesta setmana hem conegut que Ada Colau deixarà el seu lloc a l'Ajuntament de BCN, cosa que és gairebé una notícia meteorològica, com si per fi anés a passar una tempesta que ha estat anys descarregant sobre els soferts ciutadans, una tempesta d'incompetència, cursileria i trepitjallisme de barra de cafè.

Fins i tot gent com Ada Colau es cansa al final de fer mal, aquesta sembla que és la lliçó. Ha deixat la ciutat convertida en una zona sense habitatge assequible, amb turistes de colors fins a l'altar de la Sagrada Família, amb bandes de carteristes i navallers gestionant bona part del territori. Les seves línies d'acció bàsiques han consistit a posar pessebres a la Plaça Sant Jaume fets amb llaunes d'olives, plorar per televisió, vianants d'un carrer, ballar amb transvestits embogits al mes de juny, embarcar-se en flotilles grotesques i sumar-se a la suma de Yolanda Díaz aportant el seu particular gruix cretinoide a la debacle general.

Ada Colau va ser un dels símbols del 15M, quan lluitava contra les hipoteques disfressada de borinot brunzell: llavors els cels havien de ser presos a l'assalt per a joves somiadors, ara aquests mateixos joves ingressen sous de sis xifres i es dediquen a la inacabable degolla de les Galapagar Wars.

On anirà ara Ada Colau, on posarà el seu darrere progressista? A Gaza, potser, per acabar d'enfonsar la causa palestina? En algun barri obrer de l'extraradi, en algun casal okupa ple de punks rabiosos? En algun club de bisexuals ploriquejants?

Als anys processistes, Ada es va dedicar a jugar a la tercera via, al sí però no, a les aliances imaginàries, al chapapote moral. Podia abraçar Puigdemont, Coscubiela o el conserge, a qui fes falta. Va acabar gestant un espai polític per als que no eren independentistes (com ERC) ni federalistes (com el PSC) sinó simplement curts d'entenedores, col·lectiu que a l'esquerra no escasseja precisament.

És bona notícia la retirada de Colau? Ho és, si es viurà a una cova als Himàlaies, segellada i vigilada per quatre àngels amb espases flamígeres. O si convenç Elon Musk perquè l'embarqui rumb a Mart, sense bitllet de tornada, per a vianants algun pedregar alienígena. En cas contrari, com que diners ja no necessiten, hi ha el risc que s'enroli en alguna ONG i no pari de donar la tabarra els propers trenta anys.

Adeu, Ada Colau, adeu, no et trobarem a faltar. Ens limitarem a intentar recuperar la fe a la humanitat.