La unilateralitat contradiu l'amnistia

La qüestió de si escau l'amnistia pels delictes de divers ordre i entitat presumptament comesos per participants en el procés té com a mínim un parell de vessants.

El vessant constitucional està sent el més debatut i el tractat amb més solvència tècnica. La Constitució és abans de res dret i el dret és interpretable, però a través d'un patrimoni de principis, normes, jurisprudència i doctrina.

La interpretació de si fos constitucional una llei orgànica d'amnistia pels citats supòsits correspon al Tribunal Constitucional, que tindria ocasió de pronunciar-se atès que la llei seria recorreguda davant l'alt Tribunal com ja tenen anunciat des de l'òrbita del PP i de Vox, sense excloure altres recurrents.

La meva opinió, que val el que val qualsevol altra que sostinguem de bona fe els juristes fins que l'última instància resolgui la qüestió, és que sí, que seria possible una llei orgànica d'amnistia, previs informes del Consell d'Estat i el Consell General del Poder Judicial, aprovada pel Congrés dels Diputats amb la majoria absoluta requerida de 176 vots a la votació final sobre el conjunt del projecte.

La Constitució no contempla l'amnistia, però no la “desautoritza” expressament, com ocorre amb els indults generals i no és aplicable l'argument “si no està permès el menys (indults), no està permès el més (amnistia)”, l'amnistia no és una categoria superior d'indult, és una figura diferent. Per aquesta simple raó, més altres raons més elaborades, que desborden la finalitat divulgadora d'aquest article, el legislatiu no vulneraria la Constitució aprovant una llei d'amnistia.

Ara bé, sent fonamental el vessant jurídic de la qüestió, els vessants de l’ètica i la política són decisius per  justificar l'amnistia i secundar eventualment la presentació del projecte de llei orgànica. Però, compte perquè també la concepció i l'aplicació de l'ètica i la política són opinables.

L'amnistia pel seu caràcter de creu i ratlla no pot sotmetre's en el pla jurídic a condicions com la renúncia a la unilateralitat, unilateralitat que stricto sensu equival a prescindir de regles en la persecució de la independència, excepte les que establissin els propis independentistes, com ja va ser el cas amb les anomenades lleis de “desconnexió” del 6 i 7 de setembre de 2017.

Però, l'amnistia no pot separar-se del seu sentit ètic i polític de construcció d'un nou marc civil. L'amnistia política és molt més que esborrar l'antijuridicitat d'uns actes, és el compromís amb una altra manera de fer política en un altre context, qualitativament diferent de la que va originar els actes que motiven l'amnistia; actes que si no haguessin estat tipificats com a delicte no necessitarien l'amnistia.

Si Puigdemont i els altres no renuncien a la unilateralitat, la qual cosa no vol dir que hagin de renunciar a la independència -recordi's que la nostra Constitució no “és militant”-, han de guanyar-la per mitjans constitucionals -d'altra banda, els únics que possibilitarien l'hipotètic reconeixement internacional d'una independència-, opino que en el pla polític no procedeix l'amnistia i encara menys en l'ètic; hi ha hagut molt frau de llei, molt d'abús de democràcia, molt d'engany.

Amb la unilateralitat latent, per no haver renunciat expressament a ella, l'amnistia comportaria un context profundament desequilibrat en favor dels amnistiats, que s'haurien beneficiat de l'amnistia i alhora haurien conservat la seva llibertat d'actuació unilateral com abans, una cosa inadmissible en democràcia i en l'Estat de dret per arbitrari -a més d'una mofa dels no independentistes i de la seva ingenuïtat- i per la desigualtat discriminatòria que crearia.

Per a major complicació, no sols no renuncien a la unilateralitat, sinó que la vinculen a l'existència mateixa de la invocada nació. Segons Jordi Turull, secretari general de Junts, “renunciar a la unilateralitat seria tant com renunciar a la nació”.

Mala peça al teler quan la qüestió es porta al terreny de les essències i creences per la part independentista, per si mateix unilaterals.