Últimes tardes amb Irene

 Que bonica és la primavera mallorquina, quin rabeig de placidesa. Amb quina senzilla indiferència passejaven ahir les famílies davant de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, mirant des de la llunyania Irene protestant per qualsevol cosa. Els nens amb els patinets i els gelats, els pares amb el seu bon humor de mitja tarda.

Irene va comparèixer davant un públic entregat, entre el qual gairebé no hi havia menors de trenta anys. No és que Podem hagi perdut la joventut, és que, segons sembla, s'ha convertit en un partit per a la tercera edat excursionista (algun dia algú haurà de revelar els nexes entre el Decathlon i aquest nínxol de votants).

Un cop ell es va iniciar l'acte, en això Podem mai defrauda, ​​les incoherències i contradiccions van rompre a volar en totes direccions, com si una bandada de gavines borratxes s'emportés les paraules segrestades. Va començar parlant Lucía Muñoz, una noia de veu tremolosa que va clamar (clam tremolós) contra la “saturació poblacional de les illes”. Aplaudiment tancat.

A continuació, el camarada Serigne Mbayé Diouf va pronunciar unes paraules en senegalès, que ningú no va entendre. Aplaudiment tancat. No content amb això, va clamar després contra el feixisme antiimmigració i va dir que les Illes (que sembla que havien deixat de patir pressió poblacional) havien de ser “terra d'acollida”. Aplaudiment tancat.

 Un senyor gran exhibia una pancarta amb fotos de Putin i Netanyahu; unes dones en avançat estat de charificació murmuraven maldats contra el “lobby hoteler”. Aleshores va arribar Irene.

S'equivoquen els qui veuen, en aquests últims cops de cua del galapagarisme, un culte personal a Irene. El que en realitat passa és que ja no queda ningú, a part d'ella (Ione Belarra i Isa Serra, com que no estan dotades de voluntat pròpia, no compten). La Musa Garibaldi només va parlar 20 minuts i, pel que se n'espera, va cridar força poc. Això sí, va deixar grans moments de Lògica Minimalista A parer seu, la solució per a la guerra és la pau. És clar, així qualsevol té raó. La solució contra la pobresa: tenir diners. La solució contra la gana: menjar.

Tampoc no es va dedicar als temes vaginals, potser considerant el caràcter eminentment geriàtric de l'audiència. No es va parlar de transfòbia, de dones amb penis, d'homes menstruants i altres troupes circenses. Això sí, les Anaroses i els Ferreras van rebre de valent. També va reflexionar Irene sobre el català a l'educació i el “copisme” del PP. En general, va semblar poc. Només molt al final va regalar alguns xiscles antifeixistes, rebuts pel respectable amb entusiasme.

Quan va marxar a correcuita, cap a l'aeroport, encara hi havia nens jugant el parc i avis bevent orxata. La primavera mallorquina és tota calma i serenitat.