Torre Pacheco sota la Baya: obediència religiosa i estratègia geopolítica marroquina

L'episodi recent de desescalada a Torre Pacheco, Múrcia, on líders religiosos musulmans van aconseguir calmar joves marroquins disposats a enfrontar-se violentament amb ciutadans espanyols, és un cas paradigmàtic que convida a reflexionar sobre les dinàmiques de poder, obediència i geopolítica que subjauen en la immigració il·legal. Aquest succés, aparentment aïllat, troba un ressò profund en el concepte de baya –el jurament de fidelitat a l'islam–, analitzat exhaustivament a la tesi doctoral de Rachid Boutarbouch, Jurar fidelidad a los políticos (La Bay'a): Un estudio histórico y jurídico (Universidad Autònoma de Madrid, 2012).

La tesi ofereix un marc històric i teòric per entendre com l'obediència estructurada en la baya pot ser instrumentalitzada per actors estatals, com el règim marroquí, per controlar comunitats d'immigrants a l'estranger, especialment en un context on el Marroc busca projectar-se com un aliat estratègic d'Occident davant, per exemple, el Mundial de Futbol 2030. Com a analista especialitzat en immigració i algunes qüestions geopolítiques lligades al fenomen, he expressat a través de nombrosos articles i conferències com Rabat ha utilitzat la immigració com a arma, fomentant fluxos migratoris descontrolats per pressionar Espanya mentre ara, cínicament, adopta una façana de "país amic".

Boutarbouch defineix la baya com un "pacte i un contracte dels més comprometedors", arrelat en l'Alcorà i la Sunna, que vincula governants i governats mitjançant drets i obligacions mútues. Lingüísticament, deriva del verb àrab bāya’a (pactar), i la seva pràctica històrica implicava un compromís d'obediència al líder –califa o imam– a canvi de governar amb justícia segons la llei islàmica. Aquest pacte, simbolitzat sovint per una encaixada de mans, tenia dos objectius: reconèixer l'autoritat política i contribuir a l'edificació d'una societat islàmica sota un "príncep dels creients". Tanmateix, la tesi detalla com, després de la mort de Mahoma, la baya es va corrompre. Amb els omeies, es va transformar en un "contracte social solemne que assegura la submissió del poble al poder", especialment sota figures com Al-Hajjāj ibn Yūsuf, qui imposava juraments abusius per garantir lleialtat. Aquest gir cap a la submissió forçada ressona a Torre Pacheco, on joves marroquins, inicialment disposats a la confrontació, van acatar ràpidament la intervenció de líders religiosos, suggerint un condicionament cultural i polític que evoca la baya.

La tesi esmentada descriu el califat com "l'administració dels assumptes religiosos i mundans de la comunitat en substitució del Profeta", destacant que la baya és una obligació recolzada per l'Alcorà i la tradició profètica. Els ulemes coincideixen que sense un líder, la comunitat cau en el caos i l'elecció de l'imam ha de reflectir el consens de la Umma (comunitat musulmana), guiada per una elit de "poderosos i dignataris". Aquest procés, idealment democràtic en els primers califats, es va pervertir amb dinasties com els omeies i abbàssides, que van imposar hereus mitjançant coacció. En el context modern, aquesta dinàmica es trasllada a les diàspores. A Torre Pacheco, la intervenció dels líders religiosos no sembla espontània, sinó coordinada, possiblement sota directrius del Marroc, el règim del qual –encapçalat per Mohamed VI, autoproclamat "Comanador dels Creients"– se serveix de la baya per mantenir el control sobre els seus ciutadans a l'exterior.

L'incident a Torre Pacheco, on joves marroquins –molts probablement immigrants il·legals– es van organitzar per enfrontar-se a residents espanyols després de tensions locals, reflecteix com la baya opera en contextos migratoris. La ràpida desescalada després de la intervenció de líders religiosos suggereix que aquests joves, culturalment condicionats, van respondre a una autoritat percebuda com a legítima, un ressò directe del “pacte d'obediència” descrit per Boutarbouch. La tesi de la qual us parlo analitza la baya en moviments islamistes com els Germans Musulmans, on es jura lleialtat a un líder per enfortir la Umma i entre els sufís, on el compromís és més espiritual però igualment vinculant. En ambdós casos, l'obediència és central i a Torre Pacheco, els líders religiosos probablement van invocar aquesta autoritat per dissuadir la violència, alineant-se amb interessos geopolítics més amplis.

El Marroc, com he argumentat en moltes de les meves intervencions, ha perfeccionat l'ús de la seva diàspora com a eina d'influència. La tesi de Boutarbouch ofereix un precedent històric amb la baya hafidita de 1908 al Marroc, on els ulemes van destituir el sultà ‘Abd al-‘Azīz per la seva submissió a interessos estrangers i van jurar lleialtat a ‘Abd al-Hāfiz, imposant condicions com "governar amb justícia" i rebutjar la colonització. Tanmateix, el sultà va incomplir aquestes clàusules, cosa que va portar a tensions amb ulemes com al-Kittānī, qui exigia un control popular sobre el governant. Al Marroc actual, el règim inverteix aquesta dinàmica: fa servir la baya per assegurar la submissió de la seva diàspora, evitant incidents que perjudiquin la seva imatge davant esdeveniments com el Mundial 2030. La desescalada a Torre Pacheco, lluny de ser un gest de bona voluntat, sembla una maniobra per projectar el Marroc com un "soci estratègic" mentre oculta el seu historial de guerra híbrida contra Espanya.

No poques vegades, he documentat com Rabat ha fer servir la immigració il·legal com una eina de pressió geopolítica. La crisi de Ceuta al maig de 2021, quan el Marroc va permetre l'entrada de 10.000 immigrants il·legals –molts menors– en un sol dia, va ser un clar exemple d'aquesta estratègia, dissenyada per forçar concessions en el conflicte del Sàhara Occidental. Molts dels immigrants provinents de territori marroquí, han estat educats en madrasses o mesquites controlades pel règim i arriben amb un sentit de lleialtat al Marroc que supera el seu compromís amb les lleis del país receptor. La baya, com descriu Boutarbouch, reforça aquesta obediència: els immigrants veuen el rei o els seus representants religiosos com a figures d'autoritat absoluta, cosa que els fa susceptibles a directrius externes, fins i tot en sòl espanyol.

Així mateix, la tesi aborda els límits de l'obediència, destacant que la Umma té el dret de destituir un imam injust. Tanmateix, en el context migratori, aquesta obediència es converteix en una arma de doble tall. Els joves marroquins a Torre Pacheco, condicionats per una cultura de baya, no només responen a líders religiosos, sinó potencialment a ordres indirectes de Rabat, que busca evitar tensions en un moment clau. El Marroc sempre ha alternat entre detonar crisis migratòries i oferir-se com a "aliat" per controlar-les. La desescalada a Torre Pacheco no és una victòria de la convivència, sinó un senyal que el Marroc pot apagar conflictes quan li convé, fent servir l'obediència de la seva diàspora com a palanca.

La tesi de Boutarbouch conclou que l'Alcorà i la Sunna no fixen una forma rígida d'escollir governants, deixant a la Umma la llibertat d'adaptar-se a la seva època. Tanmateix, també adverteix com la baya va degenerar en una "religió de la submissió" sota dinasties tiràniques, un fenomen que ressona en el control que el Marroc exerceix sobre la seva diàspora. Per a Espanya, això planteja un desafiament urgent: la immigració descontrolada no només importa perfils conflictius, sinó també lleialtats dividides que amenacen la cohesió social. Els fluxos il·legals des del Marroc – impulsats per Rabat en moments de tensió– han alimentat incidents en molts punts d'Espanya i ara a Múrcia, on l'obediència a autoritats externes supera el respecte per les lleis locals.

Espanya ha d'actuar amb decisió: reforçar els controls fronterers, accelerar les deportacions d'immigrants il·legals i establir filtres estrictes per identificar perfils radicalitzats o manipulats. La baya, com mostra Boutarbouch, és una eina poderosa que pot unir comunitats, però també desestabilitzar-les quan es fa servir per a fins polítics. El Marroc, amb el seu historial de guerra híbrida –des d'atacs cibernètics fins a desinformació i immigració com a arma–, no és un aliat fiable, malgrat la seva façana actual. La desescalada a Torre Pacheco és un recordatori que l'obediència importada pot ser una bomba de rellotgeria. És hora de prioritzar la sobirania nacional i tancar la porta a una immigració que, lluny d'enriquir, posa en escac la nostra seguretat i estabilitat.