El retorn del Sr. Puigdemont a Espanya

Pot ser que Carles Puigdemont torni  amb aire triomfal a Catalunya tot proclamant “ja soc aquí”, en realitat, torna a Espanya derrotat. 

El mite construït per l'independentisme del “president legítim” que s'ha hagut d'exiliar empès per la repressió de l'Estat no s'aguanta per enlloc, mite que un cofoi Puigdemont representa des de la seguretat i la comoditat del Casal de la “República Catalana” a Waterloo. La descarada o insinuada comparació amb el retorn de Josep Tarradellas encara s'aguanta menys. 

Puigdemont va sortir d'una Espanya democràtica després d'haver protagonitzat com a responsable polític directe un intent de secessió de Catalunya per la via unilateral sense aconseguir-ho. És un infractor de l'ordre constitucional en grau de temptativa. Aquesta és la qualificació política de la seva actuació, l'encaix de la qual en una figura penal és  un   vessant de la qüestió que ja va ser sentenciat en altres participants en l’intent.  

Si Puigdemont hagués romàs a Espanya, probablement hauria estat detingut, processat, jutjat, condemnat i indultat igual com Oriol Junqueras. Un final prosaic de l'èpica secessionista.

Tarradellas va ser designat president de la Generalitat el 1954 a la seu de l'Ambaixada de la República Espanyola a Mèxic en unes circumstàncies de dubtosa conformitat amb l'Estatut d'Autonomia de 1932, però quan va tornar a Espanya el setembre de 1977 en el marc d'una operació política genial representava la Generalitat estatutària que havia estat il·legalment suprimida pel règim de Franco; tenia una legitimitat política. 

Puigdemont sense cap mèrit propi tornarà amnistiat per l'Estat i sense cap representació institucional. Torna com un senyor particular. Va ser suspès de la funció presidencial per l'aplicació de l'article 155 de la Constitució i, d'acord amb l'Estatut d'Autonomia de 2006,  va deixar de ser formalment president quan el Parlament de Catalunya constituït després de les eleccions de desembre de 2017 va nomenar president de la Generalitat a Quim Torra el maig de 2018. 

La Llei de 22 d'abril de 2003 de l'Estatut dels expresidents de la Generalitat contempla la revocació dels drets i prerrogatives d’un  expresident pel Parlament de Catalunya en cas de condemna penal ferma, que no hi ha hagut en relació amb Puigdemont. El legislador de llavors si hagués previst una situació com la que s'ha produït, pot ser que haguera disposat mesures cautelars de suspensió o limitació dels drets i privilegis en supòsits com el d'un (ex) president que s'expatria per no respondre davant la justícia. No sembla doncs una llicència excessiva considerar a Puigdemont un senyor particular. 

La diferència entre les circumstàncies de Tarradellas i les de Puigdemont és abismal. Si Puigdemont en retornar invoqués el “ja soc aquí”, de manera implícita o expressa amb les mateixes paraules o amb unes similars, seria un abús de la memòria històrica, una estafa política i una paròdia sense gràcia de la figura de Tarradellas, la talla política del qual ultrapassa de bon tros la de Puigdemont.

Potser no s'atrevirà a repetir aquella apel·lació de Tarradellas a la legitimitat, sintetitzada en el “ja soc aquí”, però recorrerà a alguna forma de mistificació de la seva condició, perquè viu políticament de les emocions provocades per les mistificacions del procés, alimentades per ell contínuament. 

Sense aquestes emocions Puigdemont sols és un dirigent més de la petita dreta catalana amb menys consistència que la representació a Catalunya del PP, la dreta conservadora gran, d'aquesta coneixem el programa social i els “ajustos” que faria de les lleis socials del Govern d'Espanya, de la posició de Puigdemont sobre qüestions socials bàsiques, no se’n sap res.

Mai no hem sentit a Puigdemont pronunciar-se sobre la quantia del salari mitjà interprofessional, una qüestió que interessa a milions de treballadors, ni sobre el 21,1% de la població resident a Catalunya que el març de 2024 es troba en risc de pobresa o exclusió social, més d'1.650.000 persones, a les quals l'única cosa que Puigdemont ofereix és la xerrameca sobre el “Consell de la República Catalana” “per   acabar entre tots el que aquell dia (l’1-O) vam començar”. 

¿Inclou en aquest “entre tots” a aquestes 1.650.000 persones o als 2.039.581 electors que en les autonòmiques de 2021 no van votar a JxCat, el partit de Puigdemont? Les respostes que ens deu Puigdemont ajudarien a delimitar la seva legitimació popular, que no jurídica o política, en la perspectiva de la seva tornada a Espanya.