ACN, e-Notícies El dilema Gènova — Urgell
A Catalunya d'avui, com fa Fernández, cal parlar dels problemes d'una regió exhausta pels debats de la tertúlia d'ivori
En una gosadia del carisma que no ha exhibit en tot el seu mandat, el president Aragonès ha decidit oferir-nos unes eleccions anticipades, en el que ja és una pruïja pròpia de la Generalitat. A peu canviat, els partits dissenyen —o perpetren— les seves estratègies electorals, ja que els comicis catalans fan ressò a tota la política nacional. Hi ha veus més autoritzades que jo per tractar el que es cou a l'independentisme o entre l'esquerra, i per això em centraré en el meu negociat: el constitucionalisme de dretes.
Ara, que la fruita està madura per als liberals-conservadors a Catalunya, ens hem de cuidar de la tutela central que pretén reeditar receptes caduques. No vull invocar l'apotegma nefast dels processistes —l'infame: “A Madrid no ens entenen”—, però sí que advertir que els provincians podem tenir raons que la raó capitalina ignori.
La Central es pot veure temptada a parlar de “la Catalunya real”, com si només de pa i sostrada visqués l'home; com si no fos perfectament real la Catalunya que es Revela per un referèndum.
La Capital podria buscar la cura de la burgesia catalana, un parell de semàfors verds a La Vanguardia, com si aquesta sabés fer alguna cosa que no fos contemporitzar per fer-se la moderna.
La Nacional podria intentar flirtejar amb el votant catalanista moderat, sense acabar d'entendre quins raigs és un catalanista; confonent la moderació amb la claudicació.
Pere Aragones ofereix unes eleccions anticipades després de no aconseguir aprovar els pressupostos | Europa Press
A l'Ombligo podria seduir-lo, recuperar noms cremats per a un últim cop, com si es tractés d'una pel·lícula d'atracaments perfectes, sense reparar que la Catalunya d'avui no està per als clàssics d'ahir.
En fi, la Seu es podria veure temptada, amb la millor intenció, a buscar redreçar Catalunya pel camí de la llibertat i la prosperitat, sense ocupar-se gaire pels qui s'han d'alliberar i prosperar, homenatjant Massimo d'Azeglio i la seva: “Hem fet Itàlia, ara hem de fer els italians”.
La campanya electoral podria ser un atropellament solipsista, si pretenem engegar qualsevol de les idees anteriors. O potser, només potser, podríem donar la veu i la batuta a qui, a força de trinxera i esforç, ha esdevingut una veu autoritzada. Estic pensant en Ana Losada, Teresa Freixes o José María Castellà. Estic pensant, ja a la arena política, a Alejandro Fernández.
A Catalunya d'avui, com fa Fernández, cal parlar dels problemes d'una regió exhausta pels debats de la tertúlia d'ivori. A Catalunya d'avui, cal parlar de sequera, camp, indústria i energia. D'economia, habitatge, educació i competitivitat. És cert que en tots aquests fronts ranquegem per culpa de quinze anys d'empanada indepe i cal denunciar-ho, però la denúncia no és projecte polític (potser el seu inici).
Una veu sense tuteles, una veu catalana i lleialment espanyola. Una veu d'un Fernández que soni a un Maragall: “Espanyols? I tant! Ho som més que els castellans”.
Més notícies: