Aragonès descobreix la sopa d'all

Pere Aragonès se'n va anar l'endemà de la Diada a Catalunya Ràdio i va admetre que “una DUI no serviria per a res sense reconeixement internacional”.

Al·leluia, president! Benvingut al món real, al dels que toquen de peus a terra i el cap damunt de les espatlles.

És el més assenyat que ha dit vostè des que exerceix, a tranques i a barranques, la presidència de la Generalitat.

Però deixeu-me dir-li que ho podia haver dit abans. No ara que ho pressiona l'ANC. Ja ho sabia.

De fet, ho sabien tots els que van impulsar la declaració unilateral d'independència del 2017.

No ho vaig sentir dir quan va ser diputat al Parlament (2006-2016) ni secretari d'Economia (2016-2018) ni vicepresident amb Quim Torra (2016-2020).

Han estat enredant tot aquest temps. Llàstima perquè els lideratges sòlids neixen, de vegades, d'anar a contracorrent.

Fixeu-vos en Churchill que, abans de la guerra, va estar deu anys advertint els seus compatriotes sobre els perills del nazisme. Al final ho van fer primer ministre amb 65 anys.

A més, vostè es va comprometre en el debat d'investidura, ara fa dos anys, a “culminar” la independència. En què quedem?

Però la responsabilitat no és només seva. Tothom sap, a hores d'ara, que la independència és impossible. No només per la manca de reconeixement internacional.

També per la resistència lògica de l'Estat. No es queixin: no vull ni pensar com actuaria els Estats Units o Alemanya si Texas o Baviera proclamessin la independència. Jo crec que els primers els enviaven fins als Marines.

La independència no era possible perquè, per dir-ho sense embuts, més de la meitat dels catalans no la volien. Només cal repassar els resultats de les successives convocatòries electorals.

En els bons moments -amb l'ajuda inestimable de TV3- van ser dos milions de vots però amb un cens electoral de 5,5. Què fem amb els 2,5 milions de catalans que no hi estaven a favor?

Els amagàvem sota la catifa? Els tancàvem? Els expulsàvem? I val més no recordar que es feia, en períodes funestos de la història, amb els indesitjables.

La responsabilitat no només és de la classe política (dirigents dels partits, consellers, diputats, alts càrrecs, alcaldes, assessors).

Hi havia igualment una classe mediàtica que no va parar d'aplaudir o de fer fora llenya al foc. Em refereixo als Rahola, Sanchis, Antich, Barbeta, Álvaro. Algun fins i tot ha acabat de diputat d'Esquerra a Madrid. O endollat al CAC.

Fins i tot hi havia palmers institucionals com Carles Viver Pi-Sunyer, que va arribar a ser president del Consell Assessor de la Transició Nacional. Ell que havia estat vicepresident del Tribunal Constitucional!

De palmers n'hi ha hagut de tota mena: no només mediàtics, sinó també institucionals i professionals. Intel·lectuals, juristes, historiadors, empresaris.

De fet, fins i tot Puigdemont sabia que la independència no era factible. Allò que va dir en aquella reunió fatídica a Palau el 25 d'octubre del 2017: “No em veig sent president virtual, d'un país virtual, en una societat anímica i institucionalment devastada”.

Val a dir que ha aconseguit les dues coses: ser un president virtual i una societat “devastada”.

Com quan va comparèixer al Parlament aquell 27 d'octubre, un altre dia tràgic a la història del parlamentarisme català, i va proclamar la República dels vuit segons.

Va afirmar solemnement que es feia enrere perquè hi havia “diferents iniciatives de mediació” a nivell “nacional, estatal i internacional”.

No era veritat. Fake news. Perquè si n'hi hagués hagut alguna s'hauria sabut sis anys després. En van sondejar alguns com el Centre Carter o l'arquebisbe Omella, però tothom se'ls va treure de sobre.

L'únic va ser el lehendakari Urkullu, que va acabar fart de Puigdemont. Però ja va dir Rajoy en la seva declaració al Suprem que una cosa és parlar i una altra “intermediar”. “Jo no estava disposat a negociar”, va manifestar aquell 27 de febrer del 2019.

Jo m'ho crec. Cap president no acceptaria la intermediació d'un president, una comunitat autònoma, per parlar amb el president d'una altra comunitat.

Per això, benvingut al club, president Aragonès, però haver-ho dit abans. El mal fet és irreparable. I em temo que vostè tampoc no ha estat a l'altura.