El sorgiment de la nova dreta

Un fantasma recorre el món: el fantasma de l'antiwokisme. Aquells temps en què el discurs dominant girava al voltant de la correcció política i la lluita pels interessos de les identitats minoritàries, tot això sota el paraigua del marxisme cultural, han acabat. Símptoma d'això és la victòria als Estats Units del president electe Donald Trump, qui s'ha erigit com a tal amb la majoria tant en vots electorals com en el vot popular. Si bé el magnat ja va guanyar Hillary Clinton el 2016, recordem que aquesta va superar Trump en nombre total de vots, obtenint un 48,17% davant el 46,15% aconseguit pel candidat republicà.

Aquest esdeveniment no resulta en absolut sorprenent, ja que forma part de l'evolució ideològica que té lloc en gran part d'Occident. És clar que el pèndol ideològic, que en el seu moment oscil·lava cap al wokisme, ha estat canviant de direcció des de fa un temps. Sense anar més lluny, en les passades eleccions europees, els grups polítics homologables al trumpisme en la forma i, en part, també en el fons —a saber, el grup dels Conservadors i Reformistes Europeus, capitanejats per Meloni; el grup de Patriots for Europe, fundat recentment per Viktor Orbán; i el grup de Europe of Sovereign Nations, liderat per la formació Alternativa per Alemanya— representen avui prop del 26% del Parlament Europeu, davant el 17% de la passada legislatura.

El creixement de les opcions polítiques radicalment contràries a l'hegemonia cultural esquerrana, sovint anomenades “ultradreta”, està resultant ser un fenomen generalitzat al nord global. No és d'estranyar, tenint en compte l'allunyament progressiu de l'esquerra de les preocupacions que avui manifesta el gruix de la població, integrat fonamentalment pels treballadors que abans els votaven. Dècades d'imposicions, censura i regulacions contràries al més elemental sentit comú no podien sinó desencadenar la reacció natural que estem presenciant. Avui, Trump s'ha convertit en el màxim exponent d'aquesta reacció, una reacció fonamentada sobre tres pilars fonamentals: la seguretat, el sobiranisme i la identitat cristiana.

El món ha canviat. Les banderes enarborades històricament per l'esquerra política, com per exemple la lluita de classes, han deixat de tenir sentit en les societats avançades actuals. Aquest canvi, juntament amb l'evidència del fracàs d'aquestes idees després de la caiguda del Mur de Berlín el 1989, ha portat l'esquerra a una inevitable transformació ideològica. En conseqüència, aquest espai polític ha optat per redefinir-se, enfocant-se en la creació de subgrups dins de la població —com el col·lectiu LGTBI, les minories racials o les dones, entre d'altres— amb el propòsit de generar noves demandes socials i construir una narrativa centrada en la defensa d'identitats específiques. D'aquesta manera, han substituït l'enfocament tradicional basat en la confrontació de classes per un centrat en l'enfrontament entre els diversos grups socials als quals dirigeixen el seu discurs.

Davant d'això i, usant el llenguatge futbolístic, amb el partit costa amunt, s'ha sabut respondre, previ rearmament polític, per part d'aquells a qui el discurs de l'esquerra més assetjava. En aquesta nova dreta global s'han conjurat conservadors, nacionalistes i, fins i tot, llibertaris. Ningú no pot dir, per exemple, que Trump i Milei ocupen el mateix punt dins de l'espectre polític. I, què em diuen de Bukele?, un individu que ha acabat amb els brutals nivells de delinqüència a El Salvador mentre mig món l'observava entre admirat i perplex, i l'altre mig li exigia que cessés en el seu afany per concentrar poder i aplicar mesures que molts consideren autoritàries.

En aquest sentit, més enllà de la confluència ideològica, el nexe d'unió és la rebel·lia que han demostrat les figures esmentades, desoint aquells que, des dels seus seients en governs i organitzacions internacionals de tota mena, alertaven el món del perill que representaven i representen. Aquesta manca de docilitat envers aquells que s'han convertit en l'statu quo és el que ha possibilitat el sorgiment d'aquesta nova dreta en el panorama global.

L'esquerra ha perdut aquest component revolucionari que la caracteritzava, o més aviat, se l'ha deixat arrabassar. Mentre el “progressisme” mundial s'acomodava en les institucions i s'aferrava a una narrativa completament allunyada de les preocupacions de la majoria, aquests nous moviments han captat el descontentament popular, canalitzant la frustració cap a un relat que combina tradició, identitat i rebuig a les elits. En aquest context, la rebel·lia ja no és sinònim de transformació progressista, sinó d'una reacció que desafia l'ordre mundial conformat al llarg dels últims 80 anys.

En conclusió, l'auge de l'antiwokisme i la consolidació d'aquesta nova dreta global no són fenòmens aïllats, sinó el resultat d'un profund desencantament amb les narratives i polítiques impulsades per l'esquerra en les últimes dècades. La desconnexió entre les elits progressistes i les preocupacions reals de la ciutadania ha creat un buit que ha estat hàbilment ocupat per figures i moviments que, encara que diversos en els seus enfocaments, comparteixen un rebuig comú a l'establishment i a l'hegemonia cultural de la correcció política. Aquest gir ideològic no només reflecteix un canvi en les prioritats de la societat, sinó també una crítica contundent a la manera com l'esquerra ha gestionat el seu discurs i la seva relació amb les classes treballadores i les majories silencioses.

El futur polític, però, continua sent incert. Mentre l'esquerra intenta redefinir-se i recuperar la seva connexió amb les bases, la nova dreta enfronta el desafiament de consolidar la seva proposta més enllà de la crítica i la rebel·lia. La pregunta que queda a l'aire és si aquests moviments seran capaços d'oferir solucions duradores i coherents als problemes globals, o si el seu ascens no és més que una reacció passatgera a un sistema que ha perdut credibilitat. El que és indubtable és que el panorama polític ha canviat per sempre, i que les regles del joc, tal com les coneixíem, han quedat obsoletes. El fantasma de l'antiwokisme no només recorre el món, sinó que probablement ha arribat per quedar-se, redefinint així el debat polític.