S'ha convertit Occident en una societat victimista?

Comencem per la rematada: no. Seria molt fàcil abonar la discussió gastada sobre la societat victimista amb un altre article carregat de tintes i raons sobre l'aparent blanqueig que el nostre Occident exhibeix.

De la mateixa manera, seria massa fàcil militar a les curses files d'adamistes que sostenen que no som victimistes, només socialment més conscients que mai. La veritat, no tinc ni edat, ni ganes d'agafar cap d'aquests camins.

Provem amb un primer diagnòstic: l'Estat de Benestar, descansat sobre el lliure mercat, ens ha fet una societat pròspera, assentada i intel·lectualment sedentària. Els ciutadans europeus han dirigit la seva mirada cap a l'Estat i aquest ha anat adoptant, de gust, un paper pastoral que hi ha desactualitzat la liberal trinitat (seguretat, prosperitat, llibertat). La felicitat és divisa i oferta electoral i hem convidat el Leviatan a reglar sobre aquest predi.

Provem un segon diagnòstic: a principis de segle, irrompen a l'acadèmia i s'escampen per la política tota mena de predicats revisionistes. Les anomenades teories crítiques pretenen explicar com la llibertat, la propietat, la responsabilitat individual són nocions viciades.

L'individu, la menor de totes les minories, és un concepte caduc, per a aquests xamans, que ha de ser disseccionat en totes les seves dimensions orgàniques i històriques: ja no som ciutadans, som un amuntegament de raça, sexe, gènere, estatus, llit, aspecte, cos, credo, terrer i tribu. I, per descomptat, aquesta anàlisi no es queda a la descripció. Els productes de les nostres accions, proclamen, gairebé no són atribuïbles a la nostra agència, no, són l'imaginable resultat d'una estructura d'opressors i oprimits.

Així, convergeixen dos vectors no gaire sans: el vici de demanar i la negligència de donar. Un Estat que està encantat de proveir i uns representants encantats de sublimar la teoria crítica en política pública.

Per tant, ens hem convertit en victimistes? No, no ho crec. Ens hem convertit en dependents. Dependents d'un discurs que encoratja l'excusa i d'un Estat que diu que vol donar-nos suport, al nostre compte i a compte dels futurs contribuents. Dependents d'un politicastre que inflama la còmoda calor de la tribu i d'unes magistratures que, per correspondre, pretenen regular fins i tot amb què beure un batut.

No es confongui això amb una invectiva protestant contra la societat de benestar, ben al contrari. Bateguen a Europa amb el mateix vigor tant la idea de l'individu responsable com de la comunitat caritativa.

Som el pòsit de generacions que han elevat a prescripció tant la indòmita irreverència de l'esperit com el convenciment que el nostre destí ha de ser comú. Hem d'ajudar la necessitat i crear un terra compartit per a despuntats i endarrerits.

No som la societat de víctimes i ploriques que els inútils descriuen. Tampoc no som una nova raça d'il·luminats per la responsabilitat social. L'acomodament ens ha estovat i l'Estat s'ha volgut aprofitar.

És per això que una dreta, una dreta potable, ha de defensar sense embuts les virtuts burgeses que són pròpies d'Occident. Treball, esforç, comunitat i pau per a aquells de bona voluntat; inculcar que el propòsit dels qui vivim és agafar les regnes de la nostra vida, no externalitzar les nostres penes.

Serà la nostra mà la que ens eixugui les llàgrimes.