Inés Hernand i els diners dels contribuents

Com es recordarà, una noia de maneres gorilàcies i total impudícia, que respon al nom d'Inés Hernand va acabar monopolitzant l'atenció durant la retransmissió dels premis Goya 2024, durant els quals vam poder saber que a un senyor anomenat “la Dani” se li n'anava a sortir una teta inexistent, que Maese Almodóvar torna amb escreix les subvencions les estones que no apareix als papers de Panamà amb les seves companyies offshore i que Marisa Paredes fa temps que no “es menja una polla”.

La reportera de RTVE es va dedicar a cridar com una monea, a gratar-se contínuament el nas, a cridar “icona” al president i cridar-li que “tots t'estimem”, a confondre els convidats, a olorar-se la mentida dient que feia mala olor, a eructar pel micròfon i a acomiadar la retransmissió fent una pinta i enviant a l'audiència “a prendre per cul”.

Aquest desplegament de talent i estil va ser ratificat l'endemà a X pel president mateix, qui va mostrar el seu suport a donya Inés tornant-li la floreta d'icona. Des de la televisió pública es va explicar que la presència d'Hernand responia a la necessitat de “connectar amb una audiència jove”, argument summament il·lustratiu gràcies al qual vam poder entendre que “l'audiència jove” deu estar conformada per complets imbècils i maleducats. L'escàndol va arribar al punt que el Consell d'Informatius de RTVE va emetre una nota de protesta pel que va passar.

Què podem aprendre de tot això? Primer de tot, que els mitjans públics han renunciat a oferir models positius a la joventut, donant per fet que a una audiència moralment derruïda cal oferir-los reporteres moralment derruïdes.

El segon, que el cèlebre vers de Sabina sobre “la gent molt fina que perd la calma per la cocaïna” s'aplica també a la finor de la qual és la d'un pneumàtic de desballestament.

El tercer, que Marisa Paredes no ha renunciat encara a l'exercici nobilíssim de les seves destreses felatòries, de les quals ningú no ha dubtat mai en aquest país.

La quarta, que els actors continuen considerant-se a si mateixos com els Dipositaris de les Essències Morals de la Humanitat, pes gravíssim que requereix consol en forma de subvencions milionàries, constants, incessants, omniabarcants.

El públic de la gala contemplava un tipus com Maese Almodóvar (geni del sopor plumífer i la rampoloneria internacional) amb un arrobament digne dels pastorets de Fàtima. Per algun motiu els escultors o els pintors a l'oli s'abstenen de sermonejar la nació, en nom del “respecte a la cultura”. Els cineastes, en canvi, quan no estan papallejant en llenceria o brindant per Hamàs, no es poden resistir a difondre la seva Lucrativa Moralina.

Els bons costums s'estan perdent, això és clar, entre ells el de tirar tomàquets als quals es fan indignes del seu lloc en un escenari.