A la setena tampoc va la vençuda

No, aquest cop tampoc a set possible. El català tampoc serà oficial a Europa després del darrer intent, el passat divendres, i les múltiples promeses de Pedro Sánchez a Carles Puigdemont. Del PSOE a Junts. De Santos Cerdán, abans d'entrar a la presó, a Jordi Turull i Míriam Nogueras. De José Luis Rodríguez Zapatero a tothom qui l'ha volgut escoltar.

El darrer intent, amb una ofensiva diplomàtica sense precedents, liderada pel ministre d'Assumptes Exteriors, Unió Europea i Cooperació, José Manuel Albares, era la setena. I, com en les sis anteriors, els col·legues europeus li han dit que no era moment per debatre el tema. Que no hi ha tots els elements disponibles per a prendre aquesta decisió i, de fet, que hi ha molts dubtes al respecte. Tant de legalitat, com econòmics com de creació de precedents.

Fa dos anys, quan Junts va decidir imposar el nom de Francina Armengol per a presidir el Congrés dels Diputats, perquè això va anar així, els de Carles Puigdemont van obligar al ministre Albares a registrar de matinada la petició de debat per l'oficialitat del català a la UE al Consell d'Assumptes Generals de la UE.

Pedro Sánchez, mitjançant el pres Cerdán, i fent gala de la seva fatxenderia, va prometre a Puigdemont que aprofitant la presidència rotatòria de la UE, que en aquell moment ostentava Espanya, ell convenceria els seus companys per fer allò que el PSOE sempre havia negat. Però ni els va convèncer aleshores ni ha estat capaç de convèncer-los ara.

A Europa, a diferència del que passa a Espanya, les coses es fan de forma seriosa. Les negociacions, i molt més les qüestions que s'aproven amb la voluntat de ser estructurals, són molt més profundes que les de la política espanyola. A Europa, a diferència del que passa a Espanya, les decisions que es prenen persegueixen un benefici comú, no un benefici personal i polític, com són totes aquelles decisions, a tall de canvi d'opinió, que ha pres Pedro Sánchez en els darrers mesos.

Sánchez, lluny de desistir en l'intent, ja ha advertit als seus col·legues europeus, com si es tractés d'una amenaça, que persistirà. Que ho tornarà a intentar un vuitè cop. I qui sap si un novè i un desè. Conscient, en gran part, de què complir en això depèn la legislatura i la seva permanència a la Moncloa. Per això, o qui sap per què, ha optat per la tàctica d'avorrir a la resta per veure si, per pesat, li permeten donar compliment a la seva promesa a Puigdemont.