Set anys ja

Com passa el temps, semblen vuit segons i ja han estat set anys. En aquest nou món de virus planetaris i guerres pròximes, costa de creure que fa set anys vam estar tots ocupats en revolucions somrients, repúbliques imaginàries i viatges a Itaca. Què ha quedat després de tot allò?

L'ús del català en caiguda lliure, TV3 convertida en una barreja d'Al-Jazeera i els Teletubbies, Puigdemont es va desmaterialitzar a l'Arc del Triomf. Els "presos polítics" cobrant sous de sis xifres de l'"Estat opressor", la delinqüència desfermada, l'habitatge convertit en un article de luxe. El PSOE a Palau, VOX i Orriols al Parlament, Vicent Partal fent el ximple amb una pissarreta de joguina.

Tota l'energia vital d'una generació va ser malversada en l'operació de desfonament moral més gran mai vista. Es va donar, és clar, la tempesta perfecta: van coincidir, d'una banda, una generació de polítics peculiarment estúpida, amb una població marejada per anys de kumbaià i Mònica Terribas- tot això amb Rajoy de fons llegint el Marca i fumant-se un cigar. Set anys després, la població està farta de tot (no només de les banderes i gorres de colors), Rajoy segueix llegint el Marca, però ara ho fa a casa seva, i els polítics processistes es passegen pel país, presoners ja no de Llarena, sinó de les seves pròpies mentides: aquest cap de setmana, a la "festa unitària" d'Arenys, l'inefable Rull (del duo còmic Rull & Turull) va arribar a llegir un poema en un ambient general d'histèria lacrimògena i pèrdues d'orina.

Els tres partits que van encapçalar el Procés ja estan perduts a la deriva, sense signes visibles de recuperació vital. Junts pel Cash viu encomanada a les infinites derrotes judicials de Gonzalo Boye i a les tres entrevistes setmanals de Turull al programa de Jordi Basté; el junquerisme ha optat per la islamització accelerada de la societat i la burla de l'Alzheimer; la CUP ha passat un any fent assemblees inútils per aprovar un projecte inútil amb què orientar la seva presència inútil a les institucions. És tal la debilitat del moviment indepe, que han estat escombrats de l'escena per un personatge com Salvador Illa, capaç de fer dormir les ovelles.

Quins temps aquells! Guardiola cantant amb Lluís Llach, Antonio Baños i Toni Soler buidant ampolles de Tanqueray, Ana Gabriel olorant-se les aixelles. Quins anys de fantasia. Van ser suficients un parell de jutges i un matí de cops de porra per posar l'independentisme davant la senzillesa de la veritat: només et serà donat allò pel qual estiguis disposat a patir. Tota la resta va ser marejar la perdiu i sempre ho serà.