Amb els serveis no n'hi haurà prou

Salvador Illa ha guanyat. Pacient i constructiu, ho ha merescut. El lema Unir i Servir ha estat un encert, sintetitza tot un programa. L'accent s'ha posat principalment en “servir”: que els serveis funcionin, és a dir, que es governi.

Les urnes han legitimat Illa per presidir i governar. Si se li bloquegen totes les fórmules que proposi per ser investit, haurem d'anar a noves eleccions, serà endarrerir una alternança que demana majoritàriament la societat catalana.

El sacrifici de renunciar a la investidura no es pot exigir a Illa. Després de tot el que ha passat des d'aquell funest 2017, la societat catalana necessita l'alternativa que representa Illa, respectuosa de l'adversari, socialment reparadora.

Governar és la funció primordial de la política, els governs independentistes no l'han exercida plenament. Per sort, l'administració de la Generalitat ha anat fent, 290.000 empleats públics són molts, només complint el reglament i amb la inèrcia ja se'n noten els efectes. Els ha faltat l'impuls polític del governant, aquest ho aplicava en primer lloc a una altra prioritat, la pròpia dels independentistes, el treball estèril per la independència.

A més de servir, cal unir-hi, i aquí la tasca pendent és colossal. Els governs independentistes i les conjuntures deixen una societat dividida i empobrida.

És peremptori posar en marxa iniciatives per unir, és a dir, per construir cohesió, la més àmplia possible, dins del respecte de la diversitat ideològica. I això requereix cuidar, culturalment i políticament, tres sectors de la població que reflecteixen gran part de la divisió de la societat.

Els compatriotes catalans -empleo el terme “compatriota” en el sentit integrador de compartir societat- que es troben en risc de pobresa o d'exclusió social. Són prop de dos milions, dels quals més de 650.000 pateixen privacions severes; insuportable i incomprensible en una societat amb un PIB anual de 255.000 milions d'euros. Han estat els grans oblidats de la campanya electoral i, no cal dir-ho, dels governs independentistes.

“Unir” obliga a esforçar-se perquè no augmentin i es redueixi el percentatge esfereïdor del 24,4%. No tot és imputable o competència del govern de la Generalitat, ni podrà posar fi a tota la pobresa. Però la coherència d'un president socialista l'obliga a considerar aquest percentatge una emergència, una prioritat, doncs.

Els compatriotes catalans que creuen que la independència és necessària i possible. No ho és, ni una cosa ni una altra. Els dirigents independentistes no han demostrat que ho sigui, i, paradoxalment, cal demostrar ara als qui ho han cregut que la independència ni és necessària ni és possible. La inquietud dels votants independentistes pel futur de la llengua catalana i la cultura té fonament.

Les energies s'han d'aprofitar, fer-les positives. Hi haurà sempre un nucli independentista, ressentit, irreductible, tancat en ell mateix. Tot i això, una part considerable de la base social de l'independentisme és recuperable per al progrés de la societat catalana. Encara més, són imprescindibles, sense ells, sense l'aportació de la sensibilitat catalana que representen —no és l'única, però és molt valuosa i no s'ha de perdre— no hi haurà cohesió.

Els compatriotes catalans que han votat ultradreta d'aquí o forana són molts. Ens hem de preguntar per què en són tants. El vot també és l'expressió d'interrogants i preocupacions. Un cordó sanitari aplicat a ells no és una resposta ni justa ni vàlida, molts tornaran a votar com ho han fet ara. No se'ls pot ignorar, tenen dret a participar al debat social.

Unir i servir van junts, servir ja unirà, però unir comporta una atenció singular, requereix un esforç conscient, diferent del de servir.