Apunts de campanya

Quan aquest article surti a la llum, faltaran poc més hores perquè s'acabi la campanya electoral del 23 J. Haurà estat una de les campanyes més polaritzades i aspres de la democràcia recuperada.

El PP va iniciar la carrera (suposadament a la Moncloa) amb la idea de girar full com més aviat millor dels seus pactes amb Vox, per minimitzar-ne l'efecte tòxic i blanquejar la seva imatge de partit escorat a la dreta.

Per la seva banda, els socialistes arrencaven confiats, perquè des que Alberto Núñez Feijóo és el líder de l'oposició, ha mantingut cinc cara a cara amb Pedro Sánchez al Senat i en les cinc ocasions el president va sortir victoriós. Davant d'aquesta situació, al carrer Ferraz donaven per fet que el debat televisat dels dos candidats, del dia 10 de juliol a Atresmedia, serviria per començar a capgirar les enquestes i iniciar la remuntada.

Tot i això, tant Feijóo com els seus assessors sabien que la capacitat oratòria del líder del PP és força limitada i els seus arguments, per enfrontar-se a Sánchez, poc convincents. Per tant, van decidir què, per sortir políticament viu de la trobada, l'única possibilitat era faixar-se amb el president en un intercanvi de retrets i així, entre mentides i mitges veritats desconcentrar Pedro Sánchez i treure'l que va treure. I, per ser sincers, cal dir que, aquesta estratègia, no li va anar gens malament al cap de l'oposició. A més, el candidat del PSOE tampoc no va tenir la seva millor nit.

Un parell de dies després, més de 300 personalitats de la cultura i les arts , d'orígens tan diferents com Pedro Almodóvar, Nicolau Sartorius, Joan Manuel Serrat o Marisa Parets, però que tenen com a denominador comú, un innegociable anhel de llibertat, igualtat i justícia social, van fer públic un manifest, datat el 28 de juny, en què no es demana el vot expressament per a cap partit polític, però remarca que seria “injust i miop” no reconèixer el “resultat molt favorable” en “avenços socials, el creixement i lʻestabilitat dʻocupació" de la legislatura que ara acaba.

I assenyala: “De cara a l'immediat futur electoral, la disjuntiva és força meridiana”, planteja el text. “O continuar consolidant i avançant a l'Estat social i democràtic de dret que defineix la nostra Constitució (...) o retrocedir amb polítiques regressives”. Entre aquestes polítiques cita l'enfrontament identitari entre espanyols o derogar lleis com ara la reforma laboral o la de Memòria Democràtica. El document també denuncia els pactes entre Vox i el PP, i adverteix de la reculada que es pot patir en àmbits tan sensibles com l'educació i la cultura.

Sense solució de continuïtat, RTVE ofereix un altre debat, però en aquesta ocasió eren els portaveus de les set principals formacions parlamentàries els que es posaven davant de les càmeres. Malauradament, aquesta confrontació va despertar força menys interès mediàtic i de teleespectadors, si bé allà es van confrontar models de país i es van fer propostes de futur, cosa que no va passar al cara a cara dels dos candidats.

Sigui com sigui, va quedar clara la polarització política que estem vivint i la sintonia entre el grup de progrés que ha donat suport al Govern de coalició al llarg de la legislatura i la comunió entre el discurs del PP i el de Vox, perfectament intercanviables, units en un objectiu comú: “Derogar el sanchismo”; o el que és el mateix: retallar les conquestes socials dels darrers quatre anys.

Però va ser el segon dilluns de campanya, quan es va fer evident l'estil Feijóo: mentir sense posar-se vermell. En una entrevista a RTVE , va tenir la barra de dir i reiterar que “els governs del PP havien pujat sempre les pensions”. Va oblidar que amb la reforma de Rajoy pujaven un misèrrim 0,25%. Després, va publicar un tuit en què deia que “s'havien malinterpretat les paraules”.

Una altra qüestió no menor, en aquesta campanya, ha estat l'augment de les sol·licituds de votar per Correu . L'empresa pública ha admès 2.622.808 sol·licituds de vot mitjançant aquesta via, havent-se incrementat les sol·licituds en un 94,71% respecte a les eleccions generals del 2019. Doncs bé, el líder del PP ha posat en dubte, la imparcialitat i pulcritud dels caps de l'empresa i “va demanar als carters que en passin”, introduint així l'ombra del dubte.

Gairebé com a colofó de campanya, la televisió pública havia programat un debat, per al dia 19, entre els quatre candidats de les forces parlamentàries més votades, però Feijóo va declinar assistir-hi “perquè no tenia interès electoral”. Aquí Sánchez i Díaz van aprofitar per plantejar els seus projectes de futur i la seva predisposició a continuar cooperant, alhora que intentaven mobilitzar els progressistes. Tots dos eren conscients que estaven cremant els últims cartutxos.

Mentrestant, vam poder veure un Abascal desfermat, en estat pur. Les intervencions de líder de la ultradreta van estar plenes de disbarats, falsedats i plantejaments vuitcentistes. Una intervenció que mereixeria un lloc destacat al museu dels horrors.

Desconec quin serà l'escrutini de les urnes diumenge que ve. Però és molt possible que, al final, siguin aquests tres milions llargs de ciutadans que, segons els experts, encara no han decidit el sentit del seu vot els que inclinin la balança

En qualsevol cas, veurem si això es compleix que Espanya és sociològicament d'esquerres o aquesta afirmació és un anacronisme històric. En qualsevol cas, dilluns, 24 de juliol, el combat democràtic seguirà: si es conforma un govern de progrés perquè l'haurem d'impulsar per continuar aconseguint més cotes de benestar i llibertat, però si qui ens ha de governar en la propera etapa és un executiu conservador o directament de dretes, també hi serem, perquè sàpiguen que no farem ni un pas enrere i no renunciarem al que tant ens ha costat aconseguir.