Fer-se un Sánchez

Oriol Junqueras ha decidit fer-se un Pedro Sánchez. És a dir, marxar per tornar. Amb més força si és possible. Amb més poder. Amb l'aval, com diu ell, de la militància. Cosa que li permeti per a realitzar un esborrat total de la seva (qüestionada) gestió, per presentar-se com a sàvia nova.

La diferència entre ell i Sánchez, per molt estudiós i intel·ligent que sigui el president d'ERC, és que no té un manual de resistència. I el junquerisme que és amor, no ho aguanta tot.

Junqueras posarà punt final a més de tretze anys de lideratge ininterromput a Esquerra el 10 de juny. Després de les eleccions europees. A diferència de Pere Aragonès, Sergi Sabrià o Marta Rovira, a qui la seva decisió de deixar pas a noves generacions els honra, ja que a la política catalana estem més acostumats a aferrar-se al poder com fa Oriol, Junqueras diu que marxa, però que a realitat no vol anar-se'n.

Bàsicament vol sentir-se desitjat. Que li diguin “queda't, per favor”. I això potser no passi.

Les bases d'ERC són complicades. Potser les més complicades entre els partits catalans. I aquest afany de sentir-se desitjat, de notar la calor de la militància, suplicant-li que no ho deixi tot —encara que a diferència de Sánchez, la seva reflexió no sigui per amor— se'l pot girar en contra. N'hi ha, com va avançar OKDIARIO dissabte passat, que ja s'estan començant a moure.

És el cas de Roger Torrent, que no el perdona haver-lo deixat fora de les llistes al Parlament. Molt aviat, si hi ha Govern, perdrà la feina i el sou. I cal cercar la vida. Rellevant Oriol Junqueras seria una forma de buscar-se-la.

ERC, després d'aquestes eleccions, està obligada a prendre una de les decisions més difícils de la història. Després d'aconseguir arribar més lluny que mai pel camí cap a la independència i ostentar, per primera vegada, la presidència de la Generalitat, una sèrie d'errors de càlcul i estratègia els obligarà a decidir si posen fi del tot al procés, facilitant un govern espanyolista del PSC, si permeten governar Junts per seguir el processisme malgrat que suposi fer president el seu enemic Carles Puigdemont o carregar amb la mort d'una repetició electoral que els pot enfonsar encara més.

A Calàbria 66 hi ha debat. Marta Rovira, nomenada negociadora en cap, defensa refer ponts amb Junts. Gabriel Rufián, Duran i Lleida d'aquesta dècada vol pactar amb el PSOE pensant que el socialisme algun dia li agrairà els serveis prestats amb alguna cadira a l'Ibex —molt del PSOE, això, de passada, sigui dit—. I Junqueras, més enllà de la tírria amb Puigdemont, no sabem què en pensa. Per això marxa. Per no haver de carregar la decisió.

A Oriol Junqueras, ara, li tocarà tornar a fer pedagogia als seus si vol tornar a enganyar la militància perquè li permetin continuar exercint el poder. Perquè li permetin continuar somiant que, algun dia, es pot convertir en el segon president republicà de la democràcia després d'Aragonès el breu.

Avesat a discursos llargs i buits, estic convençut que a alguns els aconseguirà convèncer. El que no tinc tan clar és si ho farà amb prou per aconseguir la meta que el 2016 va aconseguir Pedro Sánchez, defenestrant tota una Susana Díaz. Sense ‘Manual de Resistència’, el junquerisme haurà d'estirar l'amor.