Sánchez serà la tomba del socialisme

Alguns, l'any 2016, vam pronosticar que el final del PSOE, tal com ho hem conegut al llarg dels més de 140 anys d'història, vindria de la mà de Pedro Sánchez. De l'home ambiciós i sense escrúpols que, aquell mateix any, era destronat de la secretaria general del PSOE i que agafava el cotxe, amb alguns dels assenyalats a la presumpta trama de corrupció destapada fa unes setmanes a bord, per tornar al poder.

Ho va aconseguir gràcies al suport de la militància. Res a dir. És la voluntat de la majoria —si és que no es va adulterar el resultat, que sempre hi ha hagut sospites—. Però a partir d'aquí, de fet, aquesta legitimació de les bases va ser el principi de la fi. Una legitimació mai no obtinguda abans per un secretari general, que s'ha pres com un xec en blanc per fer el que vulgui.

Posteriors primàries a la búlgara, imposicions a dit, pactes en contra del seu programa electoral, expulsió de militants històrics per qüestionar les seves decisions, defenestració dels que li han estat lleials… Maduro o Putin també van ser elegits a les urnes i el que fan uns i altres s'assemblen molt. Cadascú decidirà quin cognom se li posa al que fan.

Però tornem a l'important. Quan va tornar a la secretaria general, l'any 2017, alguns vam dir que a Pedro Sánchez li importava poc el partit. El PSOE, per ell, no era més que un instrument per aconseguir el poder que sempre havia desitjat. Recordeu que la seva dona, també assenyalada ara per reunions amb presumptes delinqüents de la trama corrupta, va arribar a dir que de jove li va prometre que algun dia seria president del Govern espanyol. Molts poden dir això mig de broma, mig de debò, alguna vegada a l'adolescència.

Més per un desig d'acabar sent algú important que no pas per un objectiu final. Però tot a la vida de Pedro Sánchez, des de molt jove, estava mil·limetrat per arribar a la Moncloa. Tot i que la seva trajectòria política, fins a arribar a la presidència gràcies a una moció de censura contra la corrupció que ara ho pot destronar, havia estat molt discreta. Regidor a Madrid, conseller a Bankia i diputat al Congrés d'aquells que ni intervenen ni presenten iniciatives. Vaja, dels que van a l'escó, aplaudeixen el líder i cobren.

I no ho ha parat fins que ho ha aconseguit. “Aquells que deien que pactaria amb els independentistes per tal de ser president, ara callen” deia fa uns anys en un míting. No només hi ha pactat, sinó que els ha lliurat la governabilitat de l'Estat a aquells que volen abandonar-lo. Traspassant totes les línies vermelles que ell mateix s'hi ha anat posant. Sense cap mena de rancúnia ni sentiment d'haver defraudat ningú. Bàsicament, perquè l'única cosa que li importa és no defraudar-se ell mateix i la seva dona.

Sánchez pretén seguir tres anys més al Palau de la Moncloa. Al capdavant del govern espanyol. De fet, segons gent del seu entorn, fins i tot pretén intentar un quart mandat per superar el seu enemic Felipe González als llibres d'història. Però ja veurem si esgotarà l'any a bord del Falcon o, per contra, farà les maletes abans per marxar a Europa venent a la ciutadania que ha estat elegit per dirigir les institucions europees gràcies a la bona gestió. Perquè tot s'hi basa.

En la construcció d'un relat fals amb què vol passar a la història com a millor president de la democràcia espanyola. L'exministre de Cultura Máximo Huerta, a qui va fer dimitir per unes presumptes irregularitats amb Hisenda ja esmenades, mentre en la seva gestió implacable contra la corrupció —noti's la ironia— manté al poder Francina Armengol i Ángel Víctor Torres assenyalats per la compra de mascaretes fake, va revelar que en l'última conversa abans d'anunciar la dimissió Sánchez només en va parlar. I que li va deixar anar “em pregunto què dirà de mi la Història”. Típic d'un narcisista.

Desconec si s'acabarà el mandat o se n'anirà a Brussel·les abans d'hora, encara que m'inclino cap a aquesta segona opció, però sí que sé que quan ho faci deixarà el PSOE en una depressió tan gran que als socialistes els costarà anys tornar a tocar poder. Com li va passar al PSC durant una dècada. Amb por de tothom que li pugui fer ombra, Sánchez ha utilitzat els seus col·laboradors durant els set anys que porta al capdavant del PSOE com ha volgut.

Sense tenir el més petit gest d'agraïment cap a ells. Moltes vegades, de males maneres. Cada cop que arriba algú nou al seu entorn li lliura tot el poder i, per fer-ho, li treu a qui li ha estat lleial. Tot i que el nou arribi per fer-li el llit —com s'està demostrant—. Perquè sí, qui envolta ara el president, ja està maniobrant en contra.

Adriana Lastra, Maritcha Ruiz Mateos, Antonio Hernando, César Luena, Óscar López, Carmen Calvo, Màxim Huerta, Arancha González Laya, Juan Manuel Serrano, Iván Redondo, Paco Salazar… són molts els noms que Sánchez ha fet servir durant tot aquest temps. Persones majoritàriament lleials que han estat en les dures i en les madures i que quan el seu cervell li ha dit prou, a manera de paranoia, se n'ha desfet i en alguns casos les ha recuperat.

Sí, perquè Pedro Sánchez també ho té. Desconfia de tot i de tots. Com si tothom, excepte la seva dona —i ja ho veurem, si al final era la que més—, fossin contra ell.

En aquesta llista m'he deixat dues persones. Ho sé. Però ho he fet expressament. José Luis Ábalos, que li va permetre arribar a la secretaria general i a la presidència del Govern, el negociador de la moció de censura i l'artífex de la seva campanya a les primàries, i Koldo García, la mà dreta d'Ábalos, l'home que va guardar amb clau al seu domicili els avals que li van permetre enfrontar-se a Susana Díaz.

Tots dos ara enverinats per la seva implacable lluita contra la corrupció. Doncs poso una mà al foc per l'honorabilitat de tots dos. Per la feina ingent que van fer durant la pandèmia quan trobar mascaretes i, a més, a bon preu, era missió impossible. A tots dos els ha llançat a la cuneta. Com si haguessin estat enemics sempre. Déu no vulgui que al que s'ha conegut les darreres setmanes hi hagi cas, al final. Perquè si n'hi ha, temo molt que d'alguna manera acabarà afectant-lo també.

I després a veure com es defensa i qui ho defensa —més enllà del club de fans que, fins que el PSOE sembli el Partit Socialista francès o el PASOK, ja desapareguts, continuaran aplaudint-lo amb les orelles—. Sí, malauradament hi ha polítics amb fans que són capaços de tot per ells. Fins i tot acompanyar-ho al precipici. I llançar-se.