Sánchez, el Peugeot, les putes infinites

Quan hagi passat aquesta època de neguit, recordarem el Perrosanxe com a matèria de broma de sobretaula, de llegenda bufonesca, de picaresca falsària. Però sobretot el recordarem com l’heroi que va alliberar Espanya del socialisme: només per aquest motiu, mai no li estarem prou agraïts.

Amb una habilitat a l’abast de pocs i una potentíssima vis còmica involuntària, Sánchez ha conduït el progressisme a una sèrie de carrers sense sortida dels quals mai no es recuperarà. Vegem-ho amb cert deteniment.

En nom del feminisme, el Sanchisme va proposar dones amb penis i va alliberar violadors com qui deixa anar coloms en una funció de fi de curs. En nom de l’ecologisme, va arrencar les oliveres i va buidar els pantans. En nom de la justícia social, va deixar que la inflació ho devorés tot i que l’habitatge es convertís en un mercat de luxe (només a l’abast de l’admirable Jessica i les seves companyes de fatigues). En nom del laïcisme, va facilitar la islamització total dels col·legis i del sistema d’ajudes socials, a més d’adoptar una política internacional per la qual només el feliciten els talibans i els camarades de Hamàs. En nom de la “regeneració democràtica”, va lliurar el partit a una colla de lladres de comèdia de Mariano Ozores, amb els seus mondadents i les seves nebodes de pagament. En nom de l’equitat territorial, es va recolzar en Bildu i Puigdemont, amnistiant i indultant tot el que es movia.

Nascut entre saunes i Koldos, Sánchez va créixer de manera monstruosa, aconseguint amb les seves maneres de dependent de Cortefiel reduir el vot socialista a un pandemoni de senyores de mitjana edat histèriques a les quals va oferir dos models com els dos pols d’un sistema d’Estupidesa Absoluta: la cursileria lobotòmica de Yolanda Díaz i l’agitació illetrada de María Jesús Montero, persona que ni tan sols sap aplaudir com un ésser humà normal. Va posar la seva dona a ocupar càtedres calamitoses i el seu germà a compondre òperes i danses fruitals; va creure que podria bressolar-se durant anys, com en una hamaca tropical, en la hipocresia assalariada de la premsa d’esquerres, l’equip famós de fel·lació sincronitzada.

Avui dia, apostar pel vot al PSOE implica tenir un grau de deficiència cognitiva situat en algun nivell entre Joe Biden i el monstre de Frankenstein. El vot progressista optarà per Galapagar (en cas d’odi caní i manca d’higiene personal), la CUP (en cas de drogoaddicció i higiene personal paleolítica), el conglomerat Sumar-Compromís-Hamàs Madrid-Comuns (en cas d’encefalograma pla), Bildu (en cas de pistolisme satànic) o ERC (en cas de sobrepès i esponjament cerebral). Això vol dir que l’any 2025 el votant d’esquerres té múltiples opcions en la seva lluita per destruir tot allò que és noble, bell i just en aquest món. El PSOE anirà, d’aquesta manera, al lloc on van anar el PASOK o els socialistes francesos: al no-res, a l’oblit, a una execració de segles.

Llavors podrem contemplar Sánchez com el suprem servidor públic, l’heroi tràgic que, a canvi d’uns anys de lluïssor i discursos cursis, va alliberar per sempre Espanya del càncer de la socialdemocràcia de bragueta oberta i cocaïna barata. El PP el substituirà com a opció de centreesquerra mongoloide i tindrem finalment unes dretes dignes d’aquest nom. Només l’enyoraran els gàngsters i les putes, ells per haver de buscar vies alternatives de negoci, elles per l’amor natural que les mares senten pels seus fills.