Sánchez es marca un ‘Jordi Pujol’

Pedro Sánchez segueix el camí d'un dels grans referents de Salvador Illa, Jordi Pujol, i ha decidit seguir la seva tàctica per evitar que la Justícia i els mitjans de comunicació fiquin els nassos als negocis de la seva senyora, Begoña Gómez, que de moment xipollegen en la categoria de “presumptes”, i aquí es quedaran si un magistrat no demostra el contrari. I una bona manera per donar un cop de mà perquè no s'aprofundeixi gaire en la investigació és la via Pujol a la impunitat, que va donar al llavors president un parell de dècades d'hegemonia total sobre la política catalana.

¿Recorden el ‘cas Banca Catalana’, un escàndol econòmic d'aparença força sospitosa, però a qui Jordi Pujol va capgirar en convertir-lo en un “atac contra Catalunya”? El fet d'embolicar-se amb la senyera per tapar aquest embolic financer va servir perquè el llavors totpoderós Felipe González s'aixafés i el PSC amagués el cap sota l'ala, per evitar rebre insults com botiflers o traïdors per part de l'entorn polític més corrupte (i aquí hi ha les sentències judicials per demostrar-ho) de la història recent de Catalunya, el convergent.

Insisteixo, això de Begoña continua sent “presumpte”, però ja hi ha el seu amant espòs, profundament enamorat, traient la bandera d'Espanya per intentar tapar els negocis – de moment, presumptament legals – de la seva senyora. Així, una presumpta acusació —no es va citar el seu nom de manera explícita— del president Milei als negocis particulars d'una particular es va convertir en un atac a la sobirania espanyola. Caram.

M'hauria agradat que Pedro Sánchez hagués actuat igual quan al cap de l'Estat, Felip VI, se l'ha atacat des dels púlpits polítics d'altres països. És clar que Sánchez no està “enamorat” del monarca. Per sort per a Don Felipe, perquè veient com el líder del PSOE fa servir la seva dona com a cortina de fum, sa Majestat s'ha deslliurat d'una bona.

Aquesta nova tendència socialista d'usar Pujol com a referent polític (Salvador Illa) i tàctic (Pedro Sánchez) pot donar resultats a curt termini, però a mitjà i llarg termini serà letal. Ni el gruix dels votants socialistes són sociològicament pujolistes ni les tàctiques de Pujol van evitar la seva caiguda final en desgràcia.

Ara que el PSC governa les grans ciutats, tres de les quatre diputacions, és al Govern d'Espanya i acaricia la Generalitat, pot pensar que és a la carena de l'onada. Però l'última vegada que els socialistes catalans van acumular tant de poder, amb el tripartit a la Generalitat, Zapatero a la Moncloa, Hereu a l'alcaldia de Barcelona i amb Corbacho i Fogué a la Diputació de Barcelona després van viure una llarga travessia al desert que gairebé els va convertir en un partit residual.

Així que no es preocupin els que estiguin preocupats per la greu situació política que està creant al nostre país la coalició progressista. El PSC sembla invencible a Catalunya i Pedro Sánchez a Madrid, però després de la supèrbia i els errors acostuma a venir el desastre.

Que vagin prenent les mesures dels nous despatxos que ocuparan, però cada dia que passa serà un pas endavant al compte enrere per a la nova crisi que el neopujolisme d'Illa, i el populisme de Sánchez, viuran. I hi serem per explicar-la. I per gaudir-ne.