A Catalunya res no és el que sembla

A Catalunya res no és el que sembla. Després d'escrutar la totalitat dels vots, molts es van afanyar a afirmar que, arran de la victòria del PSC a les eleccions catalanes, es podia donar per esgotat el “procés”. Els diré per què això no només no és així, sinó que a més aquesta afirmació dista ostensiblement de la realitat.

La veritat és que el que donen les dades dels passats comicis catalans no és res més que un viratge en l'estratègia extractivista del nacionalisme.

Avui en dia, sospito que tots som conscients que l'única cosa que mou el president del Govern, Pedro Sánchez, és la seva ambició personal, la qual es tradueix en una obsessió, gairebé malaltissa, per romandre al capdavant del Govern d'Espanya. Això és públic i notori, no només per als qui qüestionem i ens oposem a la seva insaciable set de poder, sinó també per als que en treuen rèdit polític.

En aquest sentit, convé fer un breu repàs de les últimes actuacions del PSOE i, per tant, del PSC sobre la qüestió catalana. Recordem que, fins ara, s'han aprovat mesures com els indults, la condonació del deute de les CCAA amb el Fons de Liquiditat Autonòmica —sent Catalunya la més beneficiada—, la rebaixa de les penes per delictes de malversació, l'eliminació del delicte sedició i l'incompliment de la sentència del TSJC —ratificada pel Tribunal Suprem— que estableix que un mínim del 25% de les assignatures s'han d'impartir en espanyol. I no oblidem la maleïda amnistia, la qual es troba actualment en la darrera fase del procés per ser aprovada per les Corts Generals i, en conseqüència, entrar en vigor.

Pel que fa a les polítiques esmentades, estarem tots d'acord que no haurien tirat endavant sense l'inestimable suport per part del Partit Socialista. Amb això, vull transmetre el fet que, lluny d'haver guanyat a Catalunya allò que generalment es coneix com a “constitucionalisme”, ha guanyat el projecte que fins fa algun temps només defensava l'independentisme, avui encarnat pel PSC.

En síntesi, podem afirmar que tots els anhels polítics emanats del sector independentista en els darrers 2 anys han estat plenament satisfets, mancant el referèndum i, és clar, la independència. Arribats a aquest punt, només cal preguntar-nos on posarà el límit Pedro Sánchez o, més ben dit, on els ho posaran els electors.

Per una altra banda, fent ja referència a la governabilitat de Catalunya, crec que convindrem que només hi caben dues possibilitats quant a la conformació d'un govern. La primera, com és evident, és un de presidit pel guanyador de les eleccions, Salvador Illa, amb el suport d'ERC i els Comuns.

La segona, per contra, és un govern encapçalat per Carles Puigdemont, que només podria ser viable amb el suport —tàcit o exprés— del PSC i d'ERC. Paradoxalment, tots dos escenaris són inviables, per la qual cosa explicaré a continuació.

Davant d'aquesta cruïlla, convé recordar, en primer lloc, que els partits polítics operen, no en pro d'aquest suposat interès general a què diuen servir, sinó en funció del que en cada moment els pugui donar més rèdit electoral.

Partint d'aquesta base, i fent referència a la primera de les possibilitats de govern anteriorment enunciades, vull fer esment del cataclisme que va patir ERC a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010, passant de 21 a 10 escons, després d'haver conformat el 2007 un tripartit amb el PSC i ICV —avui els Comuns—. És per això que considero pràcticament impossible que Esquerra Republicana ofereixi els seus vots al PSC en una eventual investidura, encara més sabent que sotmetran aquesta decisió a consulta interna a les bases.

D'altra banda, havent descartat ja la primera opció, només queda esperar que passin les europees per conèixer quina serà la posició definitiva del PSC-PSOE pel que fa a investir Carles Puigdemont. Tot i això, crec que no distarà del que hem escoltat fins ara, és a dir, la negativa a investir el candidat de Junts.

El PSC ha estat votat, a més de per als constants posicionaments transigents amb les demandes del nacionalisme, per deixar enrere l'enfrontament directe de Catalunya amb la resta de l'estat, o el que és el mateix, perquè no governi Puigdemont. És per això que, igual que ERC no es pot permetre donar suport al PSC, aquest últim tampoc no es pot permetre fer costat a Junts.

En darrer lloc, no vull deixar de fer esment en aquest article de l'imminent enfrontament que s'acosta entre Puigdemont i Junqueras per veure qui pren el control de l'espai independentista.

En aquest context, i tornant a la qüestió dels acords de govern, és inviable que ERC es posicioni a favor de Carles Puigdemont en una hipotètica investidura. De la mateixa manera que no es poden permetre pactar un govern amb el Partit Socialista, tampoc no poden brindar el seu suport a l'adversari amb qui pugnen de forma directa pel vot independentista. Menys encara havent patit el revés electoral que van enfrontar el 12 de maig passat.

Dit tot això, em permetran que em dirigeixi a vostès amb franquesa. Davant d'aquest panorama, ens encaminem de manera inevitable, tret de sorpresa majúscula, a una repetició electoral, encara més, a una doble repetició electoral —catalana i nacional— que tindrà lloc a l'octubre. No tinc cap mena de dubte que Sánchez aprofitarà la conjuntura a Catalunya per erigir-se en la figura que ha alliberat els catalans —i els espanyols— de l'independentisme per, d'aquesta manera, recuperar part del terreny perdut en l'àmbit nacional en unes noves generals.

Illa, doncs, haurà d'esperar uns mesos més per tocar poder. A partir d'aquí, la resta és una incògnita que s'anirà revelant amb el pas del temps. Mentrestant, jo els aconsello que vagin cavil·lant per quina opció política es decantaran a les pròximes eleccions catalanes i generals.

O bé, si com em passa a mi, estan farts de ser simples figurants d'aquest circ permanent on ens trobem immersos des de fa tant de temps, que optin per enviar-los a tots a fregir espàrrecs.