Sánchez a Barcelona

Sánchez ha estat a Barcelona per a una de les seves tournées sentimentals: vestit blau cobalt, somriure de dependent de Cortefiel, agenda plena de ximpleries. Un enyora el temps en què Sánchez era rebut amb els indepes en peus de guerra i la Rahola ballant als carrers amb algun dels seus guitarristes fanatitzats.

Ara la normalitat és absoluta, atès que el president ha simplificat el seu algorisme d'estafa política fins a obtenir un procediment senzill i imbatible: prendre cada reivindicació de Waterloo i vendre-la com a “el millor per a la convivència i normalització”.

Si Míriam Noguera demanés demà que els bidells del Congrés fossin disfressats de Spider-Man, no dubti ningú que els vestits de Spider-Man serien el millor per a la convivència i la normalització.

Per ser justos, cal dir, que per fastigueig o desànim o simple dolor de l'ànima, la Catalunya indepe està a casa resolent sudokus, atès que ja no troba qui l'enganyi (l'electorat indepe estima els fraus polítics més que cap altra cosa), de manera que Sánchez pot passejar tranquil·lament integrant-se al paisatge: pot ser que en la pròxima visita reservi mitja hora per robar-li a algun turista el seu Rolex, i així retre homenatge als bells costums barcelonins.

Aragonès, com si les lumbàlgies no anés amb ell, s'ha passat el matí fent reverències i posant cafès:

— Pere, posa'm una culleradeta més de sucre al tallat, company.

— Per descomptat, Pere, aquí som terra d'acolliment i de sucre.

— Et caurà la safata si no deixes de fer inclinacions.

—Són molts anys de pràctica, no et preocupis.

Un recorda aquell inenarrable passeig del braç de Torra per la Moncloa, parlant de Machado i del sexe dels àngels. Torra no tenia el do de les reverències, sinó el de la cartelleria efímera, de manera que la cosa no va prosperar.

Però ben segur que Pedro & Pere hauran fet alguna passejada nauseabunda pels interiors del Palau, potser pel pati, amb els tarongers pansint-se al seu pas de pura desesperació.