Salvador Illa, Óscar Puente i Belén Esteban

Durant els anys daurats del procés, va quallar la metàfora de l'ibuprofè: els socialistes deien que, segons els dentistes, el primer per a tractar una zona sensible és la desinflamació. Aquesta tesi va ser defensada, de manera assenyalada, pel llavors ubic Josep Borrell, que va rebre com a premi la tasca de portar Europa a la guerra, a la ruïna moral i al descrèdit absolut, funció en què va destacar sobradament.

En qualsevol cas, la idea va arrelar i des de Ferraz van decidir presentar com a candidat la persona més avorrida del sud d'Europa, el ministre Illa, que venia de sumir el país al desastre durant la crisi de la COVID. Després de les èpoques bailongas de Miquel Iceta, la intenció era clara: avorrir, avorrir, avorrir. L'operació ha estat exitosa? Contemplar els discursos de l'MH Illa és com mirar una bústia de correus sota la pluja, però com que l'oposició està lligada de mans judicialment, tot està en relativa calma. Del bloc independentista no en queda res: ERC i Junts x Cash es van llançar a enormes processos de renovació col·locant Junqueras i Puigdemont com a líders (Tarradellas i Pujol no estaven disponibles) i la CUP continua existint, és veritat, però ningú sap per a què. 

El més curiós de la jugada és que per a la resta d'Espanya, el PSOE ha optat per l'estratègia contrària, alliberant de lligams personatges màximament inflamatoris com María Jesús Montero o Óscar Puente. Especialment, la figura del ministre de Transports es presta a comparacions amb l'MH Illa. A tots dos se'ls avarien els trens, a tots dos els hi cau el país a trossos, però mentre un exerceix de narcòtic l'altre es dedica al hooliganisme tuitaire.

A hores d'ara ja sabem que Óscar Puente té tot allò que a un bon polític se li pot exigir, a excepció de les bones maneres, la coherència ideològica, la bona gestió, la noblesa d'ànim i el pudor moral mínim. Molta broma hi ha a les xarxes socials al voltant de la figura del ministre, a qui se'l compara amb goril·les i ximpanzés de manera injusta, ja que la major part dels grans simis han demostrat ser capaços d'elaborar pensaments complexos. És dur dir-ho, però els trens funcionaven millor quan Ábalos i Koldo dirigien el consell d'administració de Renfe.

En aquestes estàvem quan, de sobte, a aquestes dues ànimes del PSOE (l'opiacia i la urticant) se n'ha sumat una tercera: la de la fecalitat televisiva. No contents d'omplir la tele pública d'Intxaurrondos, Broncanos i Cintoras, autèntiques gàrgoles de l'inframon, ara ens han col·locat Belén Esteban en un magazine vespertí delirant, a raó de 18.000 euros per programa.

Segons sembla, ara el que és progressista consisteix a exalçar el safareig. Quins temps aquells en què les esquerres es miraven al mirall de figures com Tierno Galván o Peces Barba, quins temps de masclisme i foscor. Ara volem exparelles de banderillers, transvestits embogits, senyores de mitjana edat histèriques, a punt per a l'ictus, per a que ens expliquin com és de bonic pagar impostos que van directament a les seves butxaques.

Ara que està en marxa la campanya de la Renda, l'espanyolet mitjà té on escollir. ¿Prefereix que els seus impostos els dilapidi Illa en la seva Tirania del Sopor, que financin la vida prostibulària del Tito Berni o que se'ls emportin els Patiños i Matamoros a canvi de parlar durant hores sobre la “diversitat” i la “inclusió”? Aneu meditant la vostra opció, estimat lector, perquè mentre la gent no tingui clara la relació entre despesa pública i inflació, la cosa va per llarg.