El problema principal de TV3 no és la llengua, sinó la deriva

Fa dues setmanes TV3 va tornar a estar en el punt de mira per unes paraules de Jordi Évole. El presentador de La Sexta va ser convidat al programa 'Col·lapse' de Ricard Ustrell. Celebrava que la cadena ara està "en un procés d'obertura, després d'un procés de tancament, de tenir un públic i no voler-ne més". Ustrell li va dir que alguns assenyalarien aquest canvi de TV3 com un procés d'espanyolització, i Évole li va respondre: "que, quin problema hi ha en espanyolitzar-se? A quin país vivim?".

Évole va ampliar aquesta informació, però alguns van fer servir la frase per atacar el presentador. La veritat és que Jordi Évole va dir després que ell no ho deia en el sentit de "vivim a Espanya". "Si dius vivim en un país que es diu Catalunya, em semblaria una resposta sensacional i que segurament compartiríem", afegia. En resum, el que reclamava Évole era que TV3 fes productes transversals, que es poguessin veure a barris "com Bellvitge", encara que creu que ja es troba en aquest procés.

A partir d'aquestes declaracions de Jordi Évole hem viscut una setmana de piulades, articles i arguments categòrics. O s'està amb Jordi Évole perquè hi ha un sector minoritari de l'independentisme que és intransigent, o s'ha de linxar Évole perquè és espanyolista. Sincerament, a mi Évole tant me fa, és un personatge que no em fa gaire gràcia i que viu de semblar d'esquerres mentre té un patrimoni de milions d'euros. És aquella indeterminació en tot que desespera.

El problema no és Jordi Évole. Encara més, el problema no és la llengua de TV3, ni si s'ha d'espanyolitzar o no. A mi em sembla lògic que la televisió pública catalana sigui en català, de la mateixa manera que no em molesta si un convidat a un programa o un actor utilitza el castellà. El problema de TV3 és un altre.

La televisió pública catalana ha esdevingut tot el contrari dels seus valors fundacionals. Volia evitar ser una televisió regional, provinciana i competir amb qualsevol televisió del món. Ja no és així. La seva quota de pantalla actual va ser del 13,9% el 2023, una dada que permet ser líder d'audiència un any més. Sobretot per la inèrcia dels informatius, aquesta tradició tan nostra de dinar i sopar amb la televisió posada. Fixeu-vos: TV3 supera sempre el 20% de share als TN, però baixa al 13,9% en la seva mitjana. En resum: només un de cada deu catalans mira TV3.

Televisió de Catalunya ha esdevingut, lamentablement, una cadena monotemàtica. O dit d'una altra manera: un sol tema des d'una sola perspectiva. TV3 és la màxima expressió de la Catalunya woke. Els seus magazins diaris - 'Els Matins', 'Tot es mou' i 'Planta Baixa'- podrien canviar-se i ningú se n'adonaria. De fet, ja ha passat, perquè són la mateixa gent, parlant del mateix des de la seva òptica progre i de superioritat. Una mica el mateix que representa Jordi Évole. Per no parlar de tots els programes de la productora de Toni Soler -Està passant i Polònia-, on sempre reben els mateixos.

El 'Sense Ficció' o '30 minuts', un clar exemple

'La xarxa ultra: com l'extrema dreta s'instal·len al mòbil dels joves", "Compartim la collita", "Laietana, 43", "L'amarga lluita del Noi del Sucre", "(re)pensant l'educació sexual" són alguns dels últims documentals del 'Sense Ficció'. Sempre la mateixa línia editorial, sempre el mateix punt de vista.

Si fem el mateix exercici al '30 minuts', més del mateix: "El català a Europa", "Drets vulnerats", "Cisjordània, l'altra guerra", "Catalunya nord, el català a judici", "Vides trans " o "La feina o la vida".

TV3 i Catalunya Ràdio ens costen 336 milions d'euros. La Comunitat de Madrid destina a Radio Televisión Madrid 76,2 milions, per posar-ne un exemple. És evident que fa coses bé: 'Crims' o 'Joc de Cartes' són bons productes i que aconsegueixen audiències brutals perquè surten de la ideologia i el punt de vista imperant a la cadena. Una cosa semblant passa amb 'Eufòria' i altres productes històrics de TV3.

El debat sobre com hauria de ser TV3 hauria d'anar en aquest sentit. No té cap lògica que TV3 imposi una manera de veure les coses, des de la guerra a Israel o qualsevol altre punt de vista social. La seva batalla cultural woke és evident, no s'amaga i aconsegueix fer de la notícia anecdòtica. La seva especial atenció a tot el que és processista -que no indepe-, a més, fa que molts catalans ja no la vegin com a seva.

Aquest és el gran èxit de qui dirigeix TV3 i marca des de dins la línia editorial i de continguts. Ja no és només una televisió on el que és processista sempre té prioritat. També s'ha convertit en una màquina ideològica.