El ressentiment de l'independentisme

M’havia fet el propòsit de no escriure més sobre el procés, llevat  que hi hagués alguna novetat important.

És el cas ara amb l’oportunitat -veure'm si  venjativa o conciliadora- que el resultat del 23-J dona a ERC i, sobretot, a Junts que, malgrat la desfeta electoral, tenen els vots imprescindibles per a l’eventual investidura de Pedro Sánchez i la consegüent formació d’un Govern d’Espanya de signe radicalment contrari al que formarien el PP i Vox.

Encara ressona en el venerable sostre del palau del Congrés dels Diputats, sollat pels trets dels colpistes del 1981, aquell “Me importa un comino la gobernabilidad de España” que la diputada Montse Bassa (ERC) etzibà  a Pedro Sánchez  el 7 de gener de 2020 en la sessió d’investidura, en la que finalment ERC votà a favor. 

A la diputada d’ERC el ressentiment li venia de la condemna pel Tribunal Suprem de la seva germana, Dolors Bassa, exconsellera de Treball, a 12 anys de presó en la causa del procés. Dolors Bassa ha estat indultada pel Govern d’Espanya sent president Pedro Sánchez.  

I, tanmateix, el ressentiment continua, alimentat des de Waterloo -el llarg tuit justificatiu de Carles Puigdemont del 29 de juliol traspua molt ressentiment-, i es manté el nihilisme: “per què hem de facilitar la governabilitat de l’Estat repressor?”

Les condicions que Junts posa per votar a favor d’una investidura de Sánchez: l’amnistia i la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, són inassumibles i inacceptables. Inassumibles perquè són inconstitucionals, inacceptables perquè són condicions mancades de tota justificació moral, l’amnistia, i política, el referèndum. Ho saben, per això posar-les,  sense que puguin ser la base d’una negociació, s’ha d’interpretar com  l’expressió d’un ressentiment venjatiu. 

Hom arriba a la conclusió que per als dirigents de l’independentisme Catalunya és una abstracció,  sense catalans. Els importa un rave  qui governi, potser fins i tot prefereixen que governi la dreta, així podrien revifar el procés, mentre que la diferència entre l’esquerra i  la dreta és com de la nit al dia. Ignoren potser que el PP i Vox derogarien les lleis que beneficien les dones, els treballadors, els joves, els pensionistes, els vulnerables, els catalans de carn i ossos?

I tots sabem que, en el fons, el desllorigador de tot plegat i el requisit per enterrar d’una vegada el procés secessionista, que és ben mort, però que put perquè encara no l’hem enterrat, és solucionar la situació personal de Carles Puigdemont, que porta 5 anys i nou mesos sent el gran problema del procés residual. 

Carles Puigdemont ha estat president de la Generalitat i això, separadament del personatge, té un significat que determina la seva situació personal -ell  n’ha abusat ad nauseam-, i per a la institució  i per a molts catalans és necessari tancar el cas d’una manera digna, amb la dificultat afegida que Puigdemont és l’escull de si mateix.  Com que tothom ha de rebre igual tracte davant la llei, no serà gens fàcil trobar una fórmula raonablement acceptable per a tothom, formula -la que sigui- que sempre rebutjaran els de “Puigdemont al paredón”.

Si Oriol Junqueras tan responsable com Puigdemont, si més no en  el grau de “vicepresident”, ja és al carrer, bé que inhabilitat per a la política institucional, seria equitatiu que, després de la supressió del delicte de sedició -que el PP i Vox volen tornar a posar al Codi Penal- Puigdemont tingués un tracte final semblant al de Junqueras. 

Cert és que Puigdemont no haurà passat per la presó, però Waterloo haurà estat una gàbia daurada de 5 anys i nou mesos, i sense Waterloo  s’ha acabat l’altaveu de Brussel·les, el Consell per la República i la “confrontació intel·ligent”, a distància.  

Resoldre el “cas Puigdemont” -l’últim serrell del procés- és imperatiu, independentment de l’actual conjuntura política. Els altres “casos” són “menors”, i s’inclouran en la “formula Puigdemont” o tindran un tractament diferenciat.  El poder fort i democràtic es pot permetre ser generós, fins i tot amb els vençuts ressentits. 

Sigui quina sigui, la fórmula hauria de fer possible quatre coses: evitar un rebuig total a la resta d’Espanya, enterrar oficialment el procés, assegurar la investidura de Pedro Sánchez, preservar les possibilitats de Salvador Illa com a candidat a la presidència de la Generalitat; si no les alternatives són el PP amb Vox o eleccions al febrer, no hi ha més cera que la que crema.  

Després que el vot de l’exterior hagi atribuït un escó més al PP en detriment del PSOE, caldria un sí de Junts -dels set diputats que tenen o de dos- en comptes d’una simple abstenció de tots, el sí  (dels set) és massa car per a tothom. Unes noves eleccions esdevenen l’escenari més probable.