Catalanitzar Espanya

Abans de l’Operació Reformista, Miquel Roca va publicar un llibre titulat “Per què no? Una proposta catalana per modernitzar l’Estat” (1982). Evidentment jo me’l vaig llegir. 

Roca proposava, com deuen haver endevinat, la catalanització d'Espanya. Aleshores Catalunya i fins i tot el catalanisme encara tenien bona fama. 

En fi, ja saben com va acabar el Partit Reformista. No va treure ni un diputat. Encara recordo Roca, a la roda de premsa posterior, parlant del PRD en tercera persona. Com si no anés amb ell. Igual que Juli Cèsar amb la Guerra de les Gàl·lies. 

Però la veritat és que CiU va aconseguir el rècord de 18 escons. No tornarien a assolir mai una xifra semblant. Duran es va acostar el 2011 amb 16. Ara ja no en queda res. Ni de CiU ni de Convergència ni d’Unió. 

Després del tancament definitiu del partit se'n van anar a sopar i Antonio Garrigues li va preguntar a Florentino Pérez, que havia estat el secretari general, què faria ara. 

Florentino li va dir que es dedicaria a “guanyar calés”: ser president del Madrid i tenir “una de les empeses de construcció pública més importants d'Espanya”. Val a dir que amb totes dues coses va encertar. 

Tot i que cal dir que l'Operació Roca va fracassar perquè a TVE -llavors no hi havia privades- cada vegada que parlava Roca el ficaven en català i amb subtítols en castellà. Això, és clar, va espantar l'elector de Galícia o de Valladolid. 

Però quaranta anys després, la profecia de Roca s’ha complert. En certa manera, s'ha catalanitzat Espanya. Encara que no sigui per bé. Hem exportat el cabreig, la mala llet, la polarització, la fragmentació, la ingovernabilitat, el bloqueig. En resum: el procés. 

La prova és que Puigdemont ara és decisiu: el principal responsable de l'embolic, però també el que va sortir fugint per les potes. Em pregunto què deu pensar Junqueras: quatre anys a la presó per acabar perdent sis diputats. 

Catalunya no té remei. Però em temo que Espanya tampoc. Catalunya és una pedra a la sabata d'Espanya. Ni viu ni deixa viure. Ja ho va dir Ortega ara fa gairebé un segle: només en queda la comportança. No n'hi ha més. 

A l'independentisme català només li queda el recurs de fer la guitza. Deu ser una de les temptacions de Puigdemont. Perquè és més activista que no pas polític. Però que deixi caure Sánchez i veure què passa. Si t'ha tocat la loteria, millor no temptar la sort. 

Malgrat que tingui la paella pel mànec la realitat és que han perdut més de 600.000 vots. Els partits no independentistes (PSC, PP i Vox) sumen gairebé el 70% dels vots. De 48 escons només 14 són independentistes. La CUP ni hi ha entrat. 

Els eren tan partidaris del dret a decidir, del “president posi les urnes” ja diuen ara que “no hi haurà un avenç electoral”. Si hi hagués, perdrien segurament la Generalitat encara que Salvador Illa heretarà un panorama polític similar a Pedro Sánchez. 

Però hi ha un detall que confirma el resultat de les generals: l’Estat ha vençut. En això almenys vaig encertar. Fins i tot els partits independentistes parlen en clau espanyola.

 Ja no es tracta de la independència, la DUI, la República catalana. Ni tan sols d'“implementar” el resultat de l'1-0 sinó de “negociar” el traspàs de Rodalies, el dèficit fiscal i un referèndum d'autodeterminació. 

Ho va dir dilluns la mateixa secretària general d'ERC, Marta Vilalta. I sospito que la darrera està complicada. Mentre que Junts ni tan sols va convocar roda de premsa l’endemà de les eleccions. Suposo que per mantenir l’ambigüitat. Que no els puguin enxampar després. Benvinguts al món real.