Res de nou sota el sol

L'any 2024 arriba a la seva fi, tanmateix, malgrat això, res sembla que hagi de canviar en el si de la política espanyola. Tot fa pensar que l'any vinent serà igual o més decebedor en termes polítics que el que acaba. Els espanyols hem assistit al llarg de l'any, atònits —i farts—, a l'allau de notícies que s'han encarregat de desprestigiar inexorablement la professió de polític, si és que se la pot considerar com a tal.

El clima de crispació permanent en què es troba immers el debat polític com a conseqüència ineludible dels actes de la classe política, valgui la redundància, resulta ja insuportable per a aquells que encara tenim el coratge de prestar-los alguna atenció.

A diferència del que, a parer meu, hauria d'ocórrer, a Espanya es dedica la major part del temps a dirimir sobre qüestions que res tenen a veure amb la millora de les condicions de vida dels ciutadans. Lluny d'això, polítics i tertulians diversos debaten contínuament amb l'objectiu de dilucidar, d'una banda, el desenllaç de l'horitzó judicial que té per davant l'entorn del president Sánchez, i de l'altra, quina serà la pròxima cessió, temps enrere inassumible, del president per tenir contents els partits integrants de la seva pírrica majoria parlamentària.

Assumptes tan delicats com la imputació de la dona del president del Govern o la del Fiscal General de l'Estat, inèdits fins al moment al nostre país, són els que acaparen les portades dels mitjans, eclipsant problemes que afecten de manera directa i quotidiana els ciutadans: l'escassetat d'habitatge, els alts nivells d'atur, o el funcionament de l'educació i la sanitat, entre altres. En aquest context, aquests problemes queden relegats a un segon pla, en un escenari polític dominat pel “i tu més”.

Com va dir el Rei Salomó, fent referència al caràcter cíclic de la nostra existència, a Espanya no s'albira “res de nou sota el sol”. Sense anar més lluny, fa poques setmanes el Govern va tornar a fer ús del ja desgastat “Francomodí”, anunciant per mitjà del president Sánchez la celebració del voltant d'un centenar d'actes per commemorar el 50 aniversari de la mort del dictador Franco.

No cal dir que aquest anunci està ideat per operar com una nova cortina de fum que tapi els temes que, en el futur pròxim, acapararan les portades dels mitjans de comunicació nacionals. Paradoxalment, el lema triat pel Govern és “Espanya en llibertat”, aquesta qualitat inherent a l'ésser humà que s'encarreguen de tallar cada vegada que tenen l'oportunitat.

Si bé fins ara les diverses distraccions utilitzades per ocultar els nombrosos escàndols polítics en què s'ha vist immers el Govern, els han funcionat de manera raonablement eficaç, la gravetat i singularitat dels vergonyosos esdeveniments que tenen lloc últimament a Espanya em porta a confiar que això deixi de ser així. Aquesta esperança, tanmateix, és tènue atenent la realitat sociològica del país. No només per la baixa probabilitat que la societat civil sigui capaç de promoure un canvi real, sinó perquè l'oposició parlamentària actual tampoc sembla estar a l'altura de les circumstàncies.

En aquest sentit, el partit que pretén ser alternativa de Govern —el Partit Popular—, presenta un discurs mancat d'ànima i sense més ideologia que la de confrontar en debats estèrils al PSOE. Excepte algunes veus lúcides com Cayetana Álvarez de Toledo, aquest PP, lluny de generar il·lusió en l'electorat desencantat, perpetua la sensació d'orfenesa que fa anys que està instal·lada en el mateix. Davant aquesta situació, un es pregunta: és aquest el panorama polític que mereix una societat que enfronta reptes històrics com el decreixement poblacional, la crisi migratòria o l'adaptació a un món cada vegada més tecnològic i globalitzat?

La resposta sembla estar clara. No podem continuar limitant-nos a votar en contra d'alguna cosa o algú; necessitem propostes que transcendeixin el simple rebuig. Propostes que ens inspirin i ens retornin la fe que la política pot ser una eina de transformació positiva i no un espectacle de retrets buits.

Si em permeten, llençaré a l'aire una sèrie de desitjos —o exigències, més aviat— a manera de carta als Reis Mags. És urgent que els partits polítics deixin de prioritzar les estratègies electorals i comencin a treballar en un projecte de país. Això no pot basar-se en promeses vagues i retòriques, com ocorre en l'actualitat, sinó en solucions concretes i viables que responguin a les necessitats reals dels ciutadans.

Així mateix, és també responsabilitat de la ciutadania exigir aquest canvi: demandar més altura de mires i menys teatralitat a través de les votacions. En definitiva, hem de construir un debat públic que deixi de ser estèril i que deixi de girar al voltant del “i tu més”. 

Fins que això ocorri, continuarem atrapats en un bucle de confrontació i estancament que no farà més que desgastar la nostra democràcia i allunyar-nos de la possibilitat de construir una societat més lliure, pròspera i cohesionada. El temps de mirar cap a un altre costat s'ha acabat. Si no exigim més, tampoc podem esperar-ho.