El dia que va morir el President

El matí de Nadal de 1933, quan al carilló de la Generalitat sonaven les onze, moria el primer president de la versió moderna de la institució catalana. Al voltant del llit en què va donar el seu últim alè el vilanoví Francesc Macià es trobaven els seus més propers: els seus familiars, els metges que havien intentat salvar la seva vida fent una operació quirúrgica desesperada, el seu infatigable escuder, el poeta Ventura Gassol; el secretari de la presidència, Joan Alavedra i el comandant Pérez Farràs, cap dels Mossos d'Esquadra i amic personal de Macià.

La Segona República espanyola no havia complert encara el seu tercer aniversari, el veterà militar i polític es trobava en el zenit de la seva popularitat, tot i que els resultats en les eleccions de 1933 no havien estat tan bons com es podia esperar.

Tenia 73 anys, però gaudia de l'energia d'un revolucionari. Una peritonitis per complicacions d'una apendicitis va ser la causa que, en poques hores, un home sa i en plenes facultats físiques, deixés aquest món.

Enrere quedava aquell 1931 en què va poder tornar a Catalunya. Corria el mes de febrer i el 12 d'abril s'anaven a celebrar unes transcendentals eleccions municipals. Macià, després d'anys a l'exili, conspirant contra la dictadura fins al punt de protagonitzar alguna aventura bèl·lica, no tenia un partit polític amb arrelament o estructura territorial.

No obstant això, gaudia d'una inqüestionable popularitat. La seva formació política era, en realitat, un grup paramilitar. Estat Català es conformava amb uns quants centenars d'escamots la mitjana d'edat dels quals no arribava als 30 anys.

Només Jaume Aiguadé, que havia representat Macià a la reunió de Sant Sebastià d'agost de 1930, podia considerar-se com un polític de professió. Procedia de la Unió Socialista de Catalunya, que s'havia escindit del PSOE el 1923 per falta de sensibilitat de la formació liderada per Pablo Iglesias amb la qüestió “nacional catalana”.

El partit, al contrari que el seu germà gran, va patir repressió durant la dictadura i va estar a punt de desaparèixer. Aiguadé es va afiliar llavors a Estat Català i va portar la petita facció de l'agrupació política que va romandre a Espanya.

Ventura Gassol va ser, sens dubte, el millor company de Macià, malgrat la gran diferència d'edat, 34 anys. Antic seminarista, la seva habilitat per compondre vers i la seva inspiració romàntica en el nacionalisme català havien guanyat el cor del veterà polític.

Macià va buscar un partit estructurat per coalitzar-se i anar a les eleccions. Acció Catalana li va girar l'esquena, per la qual cosa va trucar a la porta del Partit Republicà Català i alguns periodistes del setmanari La Opinió. D'aquesta aliança va sorgir Esquerra Republicana de Catalunya.

El que va arribar, anys més tard, a ser líder del POUM, Julián Gorkin, recorda en el seu llibre El Revolucionario Profesional, el seu pas per París, quan encara militava al PCE i era un jove de 25 anys:

“El moviment catalanista, tenia per cap indiscutible —i per bandera— a Francesc Macià. Ancià ja, alt i més aviat prim, angulós, de cabells blancs i ondulats, perfil agut, maneres distingides amb un fons semiapostòlic, idealista i com il·luminat, dotat d'una extraordinària energia interior. La seva traça física i la seva fe inspiraven respecte. Coronel retirat, no era en veritat aquesta la seva traça, la d'un home d'armes[...]Un sol nom a la seva boca: 'Catalunya, Catalunya'. Per Catalunya semblava disposat a deixar-se cremar viu”.

La veritat és que Macià es va retirar acabat d'ascendir a tinent coronel, però se'l coneixia com “el coronel” i mai va fer esforços perquè l'error s'esmenés.

Un d'aquells escamots, que va acabar anys més tard militant a la CNT i que es va convertir en un gran articulista i escriptor, Jaime Balius, recordava les llargues jornades parisenques:

“L'oficina d'Estat Català es componia d'una taula, un parell de cadires, un balancí i una màquina d'escriure. L'habitació que servia d'oficina era el garatge de la casa senyorial que ocupava Macià. A un esperit observador i retentiu no es pot oblidar de les escenes que es vivien en aquell recinte de la faràndula revolucionària. Carner-Ribalta oprimia amb els seus dits de patriota el teclat de la màquina. El carro de la màquina començava a funcionar i Gasol dictava l'arenga que havia d'arrencar llàgrimes als polemistes i havia d'encendre les passions volcàniques en els cors dels homes de Catalunya sotmesa. Al balancí se solaçava amb algun patriota. A la porta de l'oficina es discutia de les possibilitats d'un proper aixecament. I hi havia qui buscava caragols amb una regadora. I qui jugava a pilota. I qui llançava una mirada furtiva a la serventa de Macià. I enmig d'aquesta efusió patriòtica, sorgia R. Fabregat amb uns pantalons a la mà perquè se'ls provés Macià. I don Francisco, amb la màxima serietat, es vestia de general en cap”.

Carner-Ribalta, jove escriptor i poeta llavors, va ser dels que va acompanyar Macià a Moscou quan aquest va pretendre rebre suport soviètic per als seus plans contra Primo de Rivera. Quant a R. Fabregat, es tractava d'un telegrafista que va demanar l'excedència per exiliar-se amb Macià.

Balius, com la majoria dels joves nois, necessitava demanar diners per poder sostenir-se, perquè, encara que aconseguien treballs temporals, la veritat és que anaven escassos de recursos. Una de les queixes del noi de 22 anys era que Macià estava envoltat d'aprofitats:

“El poeta Ventura Gassol va ser el cantor dels cabells blancs del vell exmilitar i de les llàgrimes del ploraner nacionalista[...]i es va fer més d'un vestit a compte del demà governamental. S'ha parlat molt de la bondat de Macià. És un mite tal llegenda. Va rebre importants quantitats d'Amèrica que les repartia entre els seus aduladors. Qui no rendia culte a la vanitat de l'avi no percebia un cèntim. Podríem citar el cas d'un poeta —Carner Ribalta— que es va guanyar una secretaria pel simple fet d'haver dedicat uns versos a l'avi. Secretaria que pressuposava pessetes. Però els pobres diables, que no es trobaven en aquest cas, es veien obligats a treballar de peó i a mantenir l'equilibri en una bastida”.

Serveixin aquestes cites d'“altres” companys de Macià, per oferir un vernís de realisme a la mitificació del personatge. Però tornem al dia de Nadal de 1933.

Només conèixer-se la notícia, milers de persones van sortir al carrer. Macià era una mena de Déu en vida, en només dos anys no hi havia hagut temps que el desgast del poder fes estralls en el seu reconegut prestigi. La seva figura era elogiada també entre els seus rivals polítics.

El president de la República, Niceto Alcalá Zamora, va viatjar fins a Barcelona per assistir al sepeli. Una enorme multitud es va congregar el 27 de desembre per donar l'últim adeu al president.

A les 10.30 del matí, a espatlles de vuit Mossos d'Esquadra, va ser descendit el taüt per l'escala gòtica fins a la porta principal del Palau de la Generalitat. Una companyia del Regiment d'Infanteria número 34 i la banda de música militar, van entonar l'himne nacional. El taüt va ser portat per un armó d'Artilleria, amb les plataformes i costats coberts amb draps negres i les banderes nacional i catalana.

La marxa l'obria un piquet de guàrdies urbans en uniforme de gran gala. La banda de la ciutat i funcionaris de l'Estat, del municipi i Generalitat; tots uniformats; la seguien.

Després d'ells marxava l'armó amb les restes de Macià i donant-li escorta una secció de l'Estat Major de l'Exèrcit, a més de la companyia d'Infanteria amb bandera i música. Després de tots ells, passejava la presidència oficial i un parell de centenars d'autoritats de tot àmbit.

La comitiva fúnebre, encapçalada pel cap de l'Estat, va travessar les Rambles, l'Arc de Triomf estava envoltat de centenars de milers de persones. La premsa parla d'"un milió d'ànimes”, que veneraven la caixa de roure clar sobre la qual s'havia col·locat la quatribarrada.

Es va iniciar una llarga desfilada que va durar sis hores. Els focus de la ciutat s'havien cobert durant la nit de caputxons negres. El Govern havia demanat que ningú treballés aquell dia i que acudissin a acomiadar Macià.

Honors militars, música militar i un armó d'Artilleria per donar l'últim adeu a qui havia estat soldat durant més de tres dècades i que va penjar l'uniforme, no per voluntarietat, sinó per un Tribunal d'Honor al qual va ser sotmès pels seus companys el 1907. La seva acceptació de presentar-se a les eleccions d'aquell any a les files de Solidaritat Catalana, encara que fos com a candidat independent, va ser vist pels seus companys d'armes com una cosa intolerable. Darrere del Tribunal d'Honor no estaven, probablement, els seus companys d'ocupació i cos, sinó el mateix ministre de la Guerra.

Lluís Companys va assumir dies després la presidència de la Generalitat. Els seus enfrontaments amb els membres d'Estat Català van ser sonats. La falta d'entesa en la sublevació de 1934 va acabar per rematar una més que complicada relació.

Finalment, a l'estiu de 1936, Estat Català va abandonar ERC i, fins i tot, va atemptar contra Lluís Companys per posar fi a la seva vida i prendre el control de la Generalitat al novembre d'aquell any, quan el Comitè de Milícies Antifeixistes havia acumulat tant poder que ningú estava segur a Catalunya. Però aquesta és una altra història digna de ser contada…