El rei va nu

Han hagut de venir unes eleccions perquè alguns vegin els errors de la deriva que havien agafat des de feia temps. I tot i així, sembla que continuen entestats a continuar caient en aquests mateixos errors.

D'una banda, tenim a l'esquerra catalana que fa anys que defensa coses que ni els seus propis potencials votants veien gens clar.

Aquesta esquerra més preocupada per Palestina que per Catalunya. Més preocupada pels drets dels delinqüents que pels de les víctimes. Més preocupada a buscar transfòbia a cada racó del planeta que per defensar les dones. Més preocupada pel suposat benestar emocional dels nens que pel seu aprenentatge. O més preocupada per demanar que vinguin més 'menes' encara que després els condemnis a malviure dormint a comissaries dels Mossos.

Ningú (o gairebé ningú) dins d'aquests partits s'atrevia a dir que el rei va nu i que cada vegada s'estaven allunyant més de les preocupacions de la gent. És el que tenen la majoria d'aquests partits, que qui es mou no surt a la foto i millor no dir res, a veure si perdré punts per escalar en aquestes estructures que, més que partits, ja semblen empreses de col·locació laboral.

I és clar, aquesta gent anomenada ciutadania, a la que han pogut, han trobat una alternativa i se n'han atipat, han decidit quedar-se a casa o apostar per altres opcions. I ara, tot són plors en una esquerra que es pregunta què ha pogut passar i que com pot ser que ara aquesta gent que tant diuen defensar s'hagi tornat d'“ultradreta”, “reaccionària” o “feixista”.

El més sorprenent és que, ni així, tenen el valor de fer autocrítica. A Esquerra, Pere Aragonès ha estat l'únic que ha assumit les seves responsabilitats fent un pas enrere en un gest que l'honora. Un gest que hauria de ser normal després d'uns resultats així, però que en la política d'avui dia s'ha tornat una excepció. I si no, mirin Oriol Junqueras, que gairebé li han hagut de muntar un motí intern perquè finalment hagi decidit marxar cap a casa.

Després tenim la CUP, uns experts en això de no fer autocrítica. Potser acaben fent alguna cosa quan finalitzin el seu procés de refundació, que suposo que serà per allà el 2034. I finalment tenim els Comuns. Encara que aquests fins i tot és normal que no facin autocrítica perquè l'aritmètica parlamentària potser provocarà que la seva caiguda en vots i escons acabi sent premiada amb un parell de conselleries si acaben pactant amb Illa.

Tot i això, la falta d'autocrítica no només és una cosa de l'esquerra. També ho és del procesisme en general, com el cas de Junts. Encara que s'entestin a fer veure el contrari, la patacada electoral és més que evident. Com han paït els resultats de diumenge? Anunciant que Puigdemont intentarà la investidura. És clar que sí, campió.

Aquí torna a passar el mateix. No hi ha ningú allà dins que digui al rei que va nu? Que els números no surten i que, quan passa això, el millor és assumir-ho i prendre decisions per doloroses que siguin? Suposo que amb el pas dels dies algú se n'adonarà, li dirà a Puigdemont que ja no hi ha “insert coin” possible i que ja és hora que en aquest partit la concreció ideològica es vagi imposant al jugadamestrisme que els ha enfonsat electoralment .

Al final, tard o d'hora, quan ningú proper s'atreveix a dir-li al rei que va nu, ho acaba fent la població. I que no hi ha repetició electoral que et salvi d'una deriva en què, cada cop més, t'has anat allunyant dels que un dia et van donar suport.