La memòria a l'aula

Retenir coneixements i valors bàsics permet barallar-los per després construir anàlisis, raons i actituds crítiques. Sense memòria no hi ha conceptes i sense conceptes no existeixen arguments. Intenta pensar sense paraules, sense imatges i sense conceptes. Llavors, què passa? Que et quedes en blanc.

Malauradament, les lleis educatives, juntament amb les pedagogies teòriques, defensen la reducció de la memorització i que els alumnes han de forjar els seus coneixements sota la deducció pròpia i no amb la retentiva, és el que s'anomena alumnocentrisme. És a dir, que els estudiants no estan a l'escola per aprendre allò que saben els mestres, sinó que són al centre per jugar a aprendre a aprendre.

Ara els docents no necessiten saber tant de la seva especialitat sota el seu profecentrisme, només han de guiar els seus alumnes perquè aprenguin per ells mateixos. A més, el deure d'un alumne ja no és esforçar-se per entendre el que s'explica, ja que no és necessari que aquest aprengui allò que no sap.

Davant tal cúmul de bajanades, veig normals els resultats que obtenim a PISA any rere any. Si aprendre cançons o poesies estimula el record a la ment, ara l'alumne hauria d'escriure i cantar fins que, per deducció o per atzar, un noi redacti un sonet de Quevedo, així aprenent, aprendria, encara que desaprenent a desaprendre. La neurobiologia fa temps que ha demostrat que sense conceptes previs resulta inviable deduir noves estratègies, com es pot deduir el càlcul d'una arrel quadrada sense saber abans el concepte de potència?

O posem, per exemple, que volem que els nostres fills comprenguin un text. Per això sempre es van necessitar dues coses, la concentració a l'aula i la memorització de les paraules necessàries. Això implica fixar conceptes a la memòria i no convertir-se en un artista bohemi i somiador. I cal insistir que per falta de bona memòria, els alumnes espanyols van presentar els pitjors resultats de la UE als diversos informes PISA, i això no va ser per manca de creativitat, sinó per absència de concentració, lèxic i estudi.

La creativitat i la imaginació sempre van sorgir de la combinació i modificació de conceptes previs i apresos. Isaac Asimov ens va delectar amb la seva imaginació en moltes novel·les, però cal no oblidar que escrivia amb alt coneixement de causa, era físic, i no per revelació divina, sinó per esforç personal i entrenament universitari.

Bach va ser molt innovador, però va partir de Vivaldi per així millorar-lo, no només canviar-lo. El filòsof francès André Comte-Sponville va escriure que només mitjançant la transmissió del passat als fills els permetem inventar el seu futur. Vaja, que sense dominar tota la tradició anterior, Bach mai hauria revolucionat la música moderna. La creativitat artística és pròpia dels humans, però no és innata. Necessitem molts coneixements per poder pensar bé i desenvolupar grans avenços. Per descobrir coses noves cal partir d’altres apreses, com si no pretendríem formar persones només amb caps buits? Com va avançar si no la investigació? A cas cada teoria científica partia de zero sense tenir en compte totes les anteriors? Com deia George Steiner, la memòria sempre ha estat el marcapassos de la intel·ligència.

La neurobiologia ha demostrat que la memorització es fixa a les nostres neurones gràcies a una substància que recobreix l'axó d’aquestes cèl·lules, la mielina. Això s’accelera a partir dels dos o tres anys i progressa millor a més esforç mental de l’individu. De fet, els neurobiòlegs Douglas Fields i Mariano Sigman han demostrat que el cervell humà adquiria més potencial d’aprenentatge si des de petit un s’esforçava. Quan naixem les nostres cèl·lules cerebrals estan poc mielinitzades. El ritme i creixement d’aquesta substància al voltant dels axons influeix en l’aprenentatge, la memorització i la intel·ligència.

El més curiós del cas és que el recobriment de mielina és major en individus que des de petits van ser estimulats i educats sota l’esforç i la memorització. És a dir, la perseverança, l’ordre i els límits expandeixen la nostra ment i augmenten el nostre quocient intel·lectual. Estudiant i memoritzant és com aprèn el nostre cervell a aprendre. Encara més, sense esforç estudiantil es debiliten les capacitats cognitives i futures de l’escolar, les neurones no se mielinitzen i el potencial memorístic queda malmès per molt que es jugui a aprendre a aprendre. En fi, que un bon docent no és qui li fa més fàcil a l’alumne sinó qui el fa millor. Malauradament, la pedagogia teòrica lluita perquè s’impartissin menys coneixements.

Avui la política educativa continua cega a la realitat pensant que la no memorització és una innovació educativa. Malauradament, poc té d’innovador això, ja que va ser plantejat a principis del segle XX per John Dewey, posteriorment introduït per l’escola de La República als trenta, reflectit a l’escola franquista als seixanta (Ministeri de Villar Palasí), i avui dia escrit a les nostres lleis educatives (LOE del 2007 fins a la LOMLOE del 2020). I tot això amb la paradoxa que el mateix Dewey plantejava ja per 1929 que el que està malament és prendre una teoria i convertir-la en llei. En fi, que la no memorització fa temps que és entre nosaltres, i clar està, sigui d’esquerres o de dretes, molts no s’hi recorden.