I tu, què digueres el 7 d'octubre de 2023?

Som al segon aniversari d’una data malèfica i em disposo a escriure’n alguna cosa estant segura de no poder estar a l'altura de les circumstàncies. Vist amb la perspectiva que donen 731 dies —però encara amb cert estat de xoc—, record aquella data com una de les més tristes de la meva vida. No foren tan sols els vídeos que els terroristes filmaren, la cruesa del contingut dels quals sembla que ja n’estem immunitzats, sinó el fet que aquella violència era celebrada a 4.000 quilòmetres, però també a 500 metres.

Mai podré superar l’impacte de veure gent propera celebrant i reivindicant els atacs a les xarxes socials. Aquella al·lota que creies feminista —amb qui havies compartit indignació quan Rubiales li havia fet un petó a Jennifer Hermoso— primer va callar en veure la violència que s’havia exercit el dia de Simjat Torà contra dones israelianes i, després de veure el cos de Shani Louk, es va dignar a piular, però per justificar aquella atrocitat. 

Aquell professor tan respectuós amb les dones del passat, que denunciava la repressió femenina amb pràctiques cruels del franquisme, em volia convèncer que Hamàs no era terrorista i, passats uns dies, no dubtà a hissar la bandera palestina i portar kufiya. Començava el fred.

Per no parlar d’aquell que t’havia demanat fer una conferència sobre antisemitisme, però uns dies després dels atemptats promocionava marxandatge propalestí. El negoci és el negoci. Semblava que vivia un somni, on els valors i la moral s’havien capgirat d’un moment a l’altre. 

També hi havia els periodistes. Aquells que m’havien entrevistat per a aproximar-se a l’antisemitisme i la seva petjada històrica —i que ja aleshores demostraven no arribar ni als conceptes bàsics—, de sobte esdevingueren experts en un conflicte complex i ple de matisos. Això sí, mostrant un relat que no admetia cap matís. Compartien, si esqueia, les notícies falses més grolleres i es convertien en els reis de l’eufemisme: “les autoritats de la Franja de Gaza” o “el Ministeri de Salut de Gaza” substituïen Hamàs quan de revelar les fonts es tractava. 

Després de la primera bufetada de realitat, quan semblava que res no podia anar a pitjor, el relat va virar d’una manera tan sobtada que l’endemà dels atacs ja es convocaven les primeres manifestacions, no de repulsa pels atemptats terroristes, sinó favorables al bàndol que l’havia perpetrat. Apareixia per primer cop el terme “genocidi”, que aviat tindríem fins a la sopa. Ara tocava fer veure que tot el que havies viscut no era més que imaginació teva i propaganda sionista: llum de gas de manual.

Per comprovar fins a quin punt el silenci inicial fou eloqüent, he fet una recerca a X per veure què havien piulat el 7 d’octubre de 2023 certes figures públiques que, dos anys després, fan una mitjana de trenta-cinc tuits sobre els horrors de la guerra.  

Gabriel Rufián, cèlebre tuitaire, no va fer cap publicació ni el 7 ni el 8 d’octubre. Tres dies més tard va escriure per a equiparar ambdues parts i tergiversar la realitat: segons ell, Hamàs no representava Palestina, però Netanyahu governava Israel i, per tant, de les decisions del primer ministre en feia responsable a tots els ciutadans. 

Si parlem de cèlebres tuitaires no podem oblidar el ministre Óscar Puente: dia 7 d’octubre de 2023 a X només hi va contribuir per a celebrar un gol de Mamadou Sylla. No és un acudit; ho podeu cercar. 

Yolanda Díaz, la ministra del from the river to the sea, va declarar que estava consternada per la violència exercida per les dues parts i la seva solidaritat amb totes les víctimes. Tot i això, el 9 d’octubre degué considerar que aquelles declaracions havien estat massa dures i prosionistes i ja va començar a indignar-se per les operacions que es preveia que iniciarien les FDI. Ni una paraula pels ostatges: suposo que pretenia que quedessin a Gaza per sempre. 

Si trist fou el paper dels polítics que, d’una manera o d’una altra, la mateixa setmana dels atemptats començaren a empoderar el terrorisme, encara més decebedor va ser el paper que jugaren les organitzacions no governamentals que ara et bombardegen a anuncis sobre les misèries de la guerra. 

El 7 d’octubre de 2023 Amnistia Internacional España feia tuits banals: recopilava vuit pel·lícules recomanades per a joves per a comprendre els drets humans. Uns drets que, pocs minuts després d’una massacre ferotge, semblaven oblidats. La Creu Roja, per la seva banda, el mateix dia de la matança més gran de jueus d’ençà de l’Holocaust, promocionava al seu compte oficial un taller de globoflèxia. Estaven per moltes festes. 

El 13 d’octubre Amnistia Internacional va veure que el silenci ja no era una opció i va seguir l’actitud de Yolanda Díaz: la condemna de les morts d’arreu. Era una mica fort això de presentar Israel com a víctima de quelcom. Per a posar un altre exemple, UNICEF expressà el mateix dia molta preocupació per l’esdevenir dels nins a ambdues parts, cap reclamació per les vides d’infants arrabassades pels terroristes ni cap concreció per aquells que patien el captiveri tot i les imatges colpidores de Shiri Bibas obligada a abandonar casa seva amb dos nadons als braços.

Dos anys després, encara costa pair aquell 7 d’octubre: les màscares, els silencis i les justificacions. Costa més encara assimilar que, davant la barbàrie, molts triessin el relativisme o la indiferència, i l’espina clava de les víctimes que s’haguessin pogut estalviar si el món hagués reaccionat d’una altra manera.