El que va quedar del procés

Les eleccions recents al Parlament de Catalunya han marcat un punt d'inflexió en la política catalana. Per primer cop en quatre legislatures, l'independentisme no suma una majoria absoluta. Això és clar indicador d'un canvi de prioritats a l'hora de votar: Catalunya torna al seu bipartidisme particular, la “sociovergència”.

El procés, iniciat el 2012, ha estat un període d'alta tensió política i decadència econòmica i social. La DUI del 2017, encara que simbòlica, va desencadenar una crisi sense precedents. El desafiament separatista va fracturar completament la societat catalana i es va oblidar dels seus problemes reals.

Les tenses relacions amb el Govern espanyol, especialment durant els anys de Mariano Rajoy, es van suavitzar parcialment amb l'arribada de Pedro Sánchez. Perquè el separatisme només està tranquil mentre no troba oposició i té diners per continuar vivint del conte victimista.

La factura després de la fractura

Però el català no perdona, i diumenge passat 12 de maig va arribar l'hora de passar la factura a l'independentisme institucional. D'una banda, Junts va quedar molt lluny del seu objectiu d'obtenir la victòria sobre el PSC d'Illa. D'altra banda, els antisistema de la CUP es van veure relegats a un paper totalment irrellevant.

Menció especial mereix la patacada d'ERC, que s'ha deixat un terç dels seus diputats i, amb tota probabilitat, quedarà fora del pròxim Govern. Centenars de càrrecs republicans amb sous mínims de 70.000 € a l'any quedaran orfes de nòmina i privilegis.

Provaran la seva pròpia medicina. Els desitjo sort per trobar una feina decent a la Catalunya decadent que ens han deixat amb les seves polítiques lliberticides.

No es pot mentir tothom tot el temps. Si em posés a la pell d'un votant d'ERC, jo també em sentiria estafat pel partit. Perquè la gestió del Govern ha estat un cúmul de despropòsits i perquè no pots ser un suport del Govern del suposat “estat opressor”.

Això és una cosa que va entendre bé Junts per Catalunya, a jutjar pels seus resultats a les últimes eleccions generals del 23J. També el PSC, que fa mesos que menteix els seus votants, estiguin o no a favor de l'amnistia i els pactes infames de Sánchez.

Un temps nou?

Les eleccions recents han deixat clar que Catalunya ha decidit, per primera vegada en una dècada, que no és majoritàriament independentista, encara que sí nacionalista. Aquest resultat no reflecteix només un canvi polític, sinó també un desig d'estabilitat. La societat catalana ha demostrat que està a punt per girar full.

Però encara que això que sona molt bonic i esperançador, no ha de ser cap excusa per oblidar. La situació en què -encara- està sumida Catalunya no és responsabilitat de dues parts que comparteixen culpa, sinó una casta de delinqüents que es creuen intocables.

Hem de ser els mateixos catalans els qui els recordem que no ho són, i que si de nosaltres depèn, pagaran pel que ens van fer. Jo estic disposat a perdonar, si abans ells paguen pels seus actes, que en van ser conscients, informats i voluntaris.

Catalunya ha parlat, i el missatge és clar: és temps de mirar endavant, treballar plegats i trobar solucions reals a problemes reals. La fi del procés no significa la fi dels somnis de molts, però sí una crida a la confrontació sana d'idees.

Beneït sigui el moment en què Catalunya torni a parlar d'esquerra i dreta, i no pas de la mesura que som catalans en funció del nostre vot.