Què ha de fer el PP català?

Graciano Palomo va presentar fa uns dies a Barcelona el seu darrer llibre, l'imprescindible Éxodo y poder, en què repassa la Transició a partir de la història del centredreta, des d'Aliança Popular a l'actual Partit Popular. A l'acte hi havia present Manuel Milián Mestre, un dels homes claus en la configuració del que és ara l'espai polític del PP. Tant Milián a l'acte, com Palomo al seu llibre, han destacat la gran importància de Catalunya en la creació de l'embrió d'Aliança Popular, sent clau el finançament aportat per empresaris catalans. Fins i tot Jordi Pujol va aportar diners.

D'aquest paper jugat per part de les elits de Catalunya en la formació del que és el PP, fins al 23 de juliol passat, en què la mobilització d'importants capes de l'electorat català bolcades amb el PSC van acabar amb les esperances de Feijóo d'arribar a la Moncloa, han passat moltes coses. Han estat massa vegades les que el Partit Popular no ha aconseguit el poder en xocar contra la realitat electoral de Catalunya. Li vaig preguntar a Palomo què hauria de fer el PP català per contrarestar un Salvador Illa que, formalment, respecta els símbols nacionals com el Rei, però a l'hora de fer política continua executant la salvatge política lingüística d'ERC d'exclusió del castellà. O impulsa la xarxa d''Ambaixades de la Generalitat', dedicades a vendre les bondats del secessionisme. O recolza una TV3 convertida en una eina de propaganda independentista.

La resposta de Palomo era lògica, i de manual: "Soc periodista, no consultor". No som els comunicadors els que hem de jugar a l'aprenent de bruixot i explicar a Alejandro Fernández o a Alberto Núñez Feijóo què han de fer per aconseguir que l'electorat català vegi el que és evident: que el PSC és un cavall de Troia del separatisme i que no es pot donar suport a la continuïtat de Catalunya com a regió lleial a la resta d'Espanya donant majories a les formacions que volen convertir la nostra nació en una mena de Confederació Ibèrica integrada pels Països Catalans, la Gran Euskadi i altres regions.

El PP català ha de jugar a l'enèsim intent de crear un espai semblant al d'Unió Democràtica, i ser una formació ben vista pel Cercle d'Economia, el Cercle del Liceu, Foment i la resta d'elits que en van ser els grans culpables, per acció o inacció, de l'eclosió del 'procés'? O ha d'intentar ser un partit dur i ferm, sense una sola concessió ni als separatistes més dissimulats del PSC o als 'pata negra' com Junts o ERC? O una opció intermèdia? La primera via està copada pel PSC. És Salvador Illa qui ha rescatat les restes d'Unió, amb Ramón Espadaler i Albert Batlle, i qui reivindica contínuament la importància històrica del defraudador fiscal Jordi Pujol. El PSC s'ha convertit en la formació preferida pels bons burgesos catalans, que volen fer negocis alternant la senyera o l'estelada, segons convingui.

Duresa? A molts ens agrada, i els resultats electorals d'aquest camí hi són. Els quinze diputats que ara té el PP al Parlament, més els onze que va aconseguir VOX, indiquen que aquest espai, lluny de fer-se petit, creix. ¿S'ha de renunciar llavors a intentar pescar entre els votants més 'moderats', en una mena de 'tercera via'? No s'ha de rendir mai a l'hora de lluitar per aconseguir nous suports, però no m'atreveixo a aconsellar com fer-ho. Perquè el PP no pot renunciar a una ferma defensa dels catalans castellanoparlants, els drets civils dels quals estan sent violats cada dia per la política lingüística totalitària d'exclusió del castellà de PSC, ERC, Junts, Comuns, CUP i Aliança Catalana. I la propaganda separatista ha aconseguit que s'imposi el marc mental de defensa del català com a segell per aconseguir 'la catalanitat' d'una força política. Aquest és el gran mur que el PP ha de fer caure: aconseguir que la bona convivència entre català i el castellà sigui el tema central de la conversa política per atraure molts votants a la sensatesa política i allunyar-los del maximalisme de PSC i Junts, i el seu fals discurs de la 'desaparició' del català.