Europa Press El PSC: és el que hi ha
Podíem esperar un Winston Churchill després de la dècada processista, la dècada enganxosa? Sembla que no
Moltes crítiques al PSC. També Salvador Illa, que no es destaca per ser l'ànima de la festa. Que si es reuneix amb Pujol, que si es reuneix amb Felip VI (kryptonita indepe), que la seva primera entrevista a TV3 l'han vist a casa seva, etc. D'acord, ¿però és que potser els catalans es mereixen res millor?
El PSC o el menjar per a ocells
És innegable: el PSC és un partit amb vocació de llet en pols. A què sap el dinar d'hospital? Doncs al mateix que sap la ideologia del PSC. Bé, més o menys et deixa ple, et menges el brioix de pa tou amb certa resignació, esperes anar-te'n aviat. Perquè, què defensa exactament el PSC? Pregunta seria, que diuen ara.
Illa s'ha reunit amb el Rei | Europa Press
Salva diu que el seu objectiu és “unir” els catalans, buscar consensos i la música habitual. Així qualsevol. Suposo que també estem a favor de la pau universal. Però l'època de demanar als Reis Mags que acabessin amb la fam ja ha passat. A més, tots sabem que els nens posen això a la carta per una neurosi de narcisisme egoista. Porta'm regals a mi, que sí que soc moral.
I no és només que la ideologia del PSC sigui insípida, és que també és toveta. És una gelatina amb els grumolls estrictament necessaris: immersió lingüística, però article 155; Borbó, però Pujol també; educació pública, però tots a col·legis catòlics; etc. Només això explica que el PSC sigui qualificat simultàniament "d'espanyolista" i "separatista". És el gat de Schrödinger de la ideologia.
Teologia natural i teologia revelada
En fi, que és un partit perfecte per a Catalunya, concretament per a la Catalunya postprocessista. I és que una cosa és el que tu exigeixis i una altra cosa és el que et mereixis. Podíem esperar un Winston Churchill després de la dècada processista, la dècada enganxosa? Sembla que no.
Toca jesuïtisme, molt jesuïtisme, moltíssim. És a dir, tocar fer cristians i que altres pensin el que hauria de ser o deixar de ser un cristià. Tal com baixa de Montserrat, Salvador Illa rebrà a Palau una colla de dragqueens. O sigui, el que és la política, que s'assembla molt a acceptar la varietat de les coses i veure què s'hi pot fer.
El PSC o el jesuïtisme polític | Europa Press
En aquest panorama, el nacionalisme català farà el paper equivalent a l'Opus Dei. Ja n'hem tingut un exemple. L'altre dia es va discutir al Parlament sobre la sacrosanta identitat catalana. El sexe dels àngels. Els catalans arrosseguen massa superioritat moral per preguntar-se una altra cosa.
Salvatore va donar una resposta jesuítica, és a dir, casuística, o sigui, adaptada al cas: “és català tot el que vingui a treballar i a millorar Catalunya”. Molt bé. A l'altra banda, el nacionalisme català (Aliança Catalana, que és Junts amb un parell de copes) diu que no, que bé, que la cultura catalana. No m'importa que siguis negre, però parla'm en català, fes-ne el favor. De fet, ens aniria com Déu tenir negres, hispans, indis, xinesos, que parlessin català.
Un cop enfonsat el processisme, la pregunta sobre el futur de Catalunya és una pregunta teològica. Què triomfarà a Catalunya? La teologia natural del PSC, que es presta a allò que vulguis, o la teologia revelada d'Aliança Catalana?
Més notícies: