Que us bombin!

Qui més qui menys recordarà la cèlebre frase que va etzibar tot un exalcalde de Barcelona, exconseller de la Generalitat i bon vividor de Sarrià – Sant Gervasi, com és Xavier Trias, el dia que es constituïa el ple de l’ajuntament de la capital catalana el passat mes de juny. “Que us bombin!”, va dir, quan va saber que un pacte secret i soterrat entre un PSC i un PP aparentment enemics frustrava els seus plans de tornar a ser el batlle de la ciutat comtal. Doncs això, que us bombin —i servidor i afegeix, a tots—.

El que li va passar a Trias, aviat farà un any, és el millor exemple d'en què s’ha convertit la política catalana i espanyola. Com els qui formen part de l’establishment polític, avui en dia, pensen més en els seus interessos personals i de partit que en els de la ciutadania a la qui han de servir. Als qui els paguen el sou mitjançant els cada cop més abusius impostos.

Sí, dic abusius, per què cada cop són més alts i els serveis públics dels que gaudim més ineficients. Però els polítics cada cop viuen millor. Cadascú que entengui el que vulgui.

Estic cansat. Cansat d’aguantar a polítics que menteixen diàriament. Ho fan a la premsa, negant-nos coses que dues hores després es converteixen en realitat, i en conseqüència també a la ciutadania.

No m’estranya, veient com el valor de la seva paraula, que el Congrés dels Diputats sigui la casa dels adulteris matrimonials. I se’n farien creus, vostès, si sabessin que diputats independentistes fan la cervesa quan acaba la seva jornada laboral amb els del PP. I que fins i tot alguns s’enlliten. 

Aquesta bona relació que hi ha fora les càmeres hauria de ser la tònica habitual. La que guiés el seu treball diari. Al cap i a la fi, els paguem per això, perquè s’entenguin, arribin a acords i ens millorin la vida. Però no. Embarra, que quelcom queda.

I en això estan els nostres polítics, en la major part del seu temps laborable. En insultar, cridar, mentir, difamar, robar. Normal que la població hagi perdut el respecte i els increpi pel carrer. I encara es queixen. Encara ploren. Doncs miri, no. Actualitzi’s el currículum, si n’ha fet mai cap, i busqui’s la vida a la privada. Veurà com calla.

Sí, n’estic fart dels polítics, de la política, de les sessions de control al Congrés reconvertides en un espectacle dolent de circ de poble, de Puigdemont muntant conferències a les set de la tarda per quelcom que pot resoldre amb un tuit —ell que a més és de dit fàcil— i dels palmers que, com si els hi anés la vida, exerceixen d’advocats defensors a les xarxes socials.

Esperant, evidentment, que algun dia algú pels qui s’han partit la cara es fixi en ells i els doni algun càrrec. Que aquí a tothom li agrada cobrar bé, treballar poc i tenir poder.

Per això m’afegeixo al crit de guerra de Xavier Trias. Que us bombin, a tots, i molt. O refredeu una mica l’ambient o no vingueu després plorant, exigint a una ciutadania a la qual heu encès vosaltres que es calmi. Per què no. Irresponsables.