Què em diuen de l'estabilitat?

Entre una cosa i l'altra, l'estabilitat és màxima. Això és encara més sorprenent si es té en compte el nivell de polarització circulant. Si fem cas als uns i als altres, en teoria, hi ha diverses ultradretes, una dictadura socialcomunista i tota mena de feixistes campant a gust. Quina angoixa.

Però el cas és que aquí ningú mata ningú i el turnisme entre el PP i el PSOE funciona com un rellotge. Davant d'això, la temptació de teoritzar és alta. Però potser seria convenient començar a traslladar, de mica en mica, l'anàlisi política cap a la lògica del balanç. Entre altres motius, perquè Sánchez no té competència.

La pregunta és llavors que davant de quina classe de polarització estem. La meva tesi - en fi, tesi... - és que és una aparença de polarització. El prodigi és que això funciona i funciona molt bé: el combo de democràcia i estimulació de les opinions desfona les passions polítiques. Als fets em remeto.

Es tracta de l'estandardització productiva duta al terreny de les idees polítiques; només calia afegir-hi una presumpta urna.

D'altra banda, aquesta estandardització presenta el mateix format que la varietat capitalista, que és màxima i confortable. No és casualitat que coincideixin en una mateixa època la secció de congelats del Mercadona i les paperetes de la mesa electoral.

Com passa amb els consumidors, entre els infeliços que s'interessen per aquestes coses no és possible trobar orfes.

Increïble! Fes clic aquí per descobrir el secret de la nostra estabilitat

Fins que la democràcia no va baixar del cel, l'estabilitat política s'entenia fotogràficament. Hi havia instants, més o menys panoràmics, de tranquil·litat; aleshores hi havia una estona per al comerç, un teatre de l'òpera, una universitat per aquí.

L'estabilitat democràtica, per contra, és cinematogràfica. Pot narrar més continguts, i si la història funciona, doncs es fa una sèrie. Però hi ha un moment en què la trama no dona més de si i el guionista es comença a excedir. Aleshores apareixen nous personatges, com l'extrema dreta o els socialcomunistes. I no falla: el que no estava enganxat, no s'assabenta de res. Vegeu els joves.

L'estabilitat política de la nostra època no busca l'encert, sinó un procediment per encertar; que la sèrie enganxi. No importa el més mínim el contingut de les teves idees sempre que aquestes circulin per les vies establertes. Aleshores s'estandarditzen, com si fossin peces fetes en sèrie, que després hi caben aquí i allà.

Allò que vull dir és que la lliçó política de la nostra època és que estabilitat és estabilització. Per això, el risc és el d'una automatització irreversible, com si fos un pilot automàtic que només manté el rumb, sense analitzar què té davant. No hi ha marge per a la decisió, que diria cert nazi il·lustre.

Però, bé, fins que duri.