Ha guanyat la democràcia a Veneçuela. I ara què?

Durant el darrer mes, molts hem estat pendents del que passava a Veneçuela, un país hispanoamèrica amb què ens uneixen, entre altres coses, importants llaços lingüístics i culturals. Ja han transcorregut diverses setmanes des que es van celebrar a aquest país les eleccions presidencials, les quals havien omplert d'esperança milions de veneçolans per entreveure's a l'horitzó un possible canvi de rumb al país caribeny. Malgrat això, res més lluny de la realitat.

Com era previsible, el règim dictatorial de Nicolás Maduro no es deixaria vèncer tan fàcilment i va optar per robar unes eleccions en què es van veure clarament sobrepassats en termes electorals.

A diferència de les eleccions del 2018, a les quals l'oposició va decidir no presentar-se per l'evident manca d'imparcialitat i transparència de les que patien, en aquestes últimes sí que hi va haver candidatura opositora. Tot i això, i com era d'esperar, el règim no ho ha posat fàcil a l'oposició per concórrer als comicis, arribant fins i tot a inhabilitar la candidata opositora inicial, María Corina Machado, i la seva substituta, Corina Yoris, per finalment permetre presentar-se al darrer candidat proposat per la Plataforma Unitària Democràtica (PUD), Edmundo González Urrutia.

Dit això, no creieu que el joc brut perpetrat pel règim chavista de Nicolás Maduro s'ha limitat al que s'ha exposat. Sumades a les moltes dificultats per, simplement, comparèixer a les eleccions, hem de fer referència també als innombrables obstacles dirigits a torpedinar el bon desenvolupament de la campanya electoral i fins i tot les mateixes votacions.

Com dic, al camí, la candidatura opositora s'ha trobat tota mena de traves: violència, persecucions, amenaces, sabotatges… La llista és llarga quan es tracta d'enumerar les accions del tot il·legítimes perpetrades per Maduro i el seu aparell repressiu per aferrar-se al poder, tot i saber que ja no compten amb el suport popular que li va ser llegat per Hugo Chávez.

Personalment, sempre vaig estar convençut que la convocatòria i celebració d'unes eleccions —viciades des d'un inici— a Veneçuela, no resultarien suficients per si mateixes per fer fora el tirà de Maduro i els seus sequaços. Una qüestió diferent és que fos condició necessària —en cap cas suficient— perquè, eventualment, països tercers estiguessin legitimats per intervenir de manera més directa, o simplement posicionar-se, amb l'objectiu de contribuir al restabliment de la democràcia veneçolana. De moment, ja ha servit per posar Veneçuela al centre del tauler geopolític, obligant a pronunciar-se —en una direcció o l'altra— una gran part dels components que articulen la comunitat internacional.

Recalant de nou en la qüestió electoral, no penseu que la convocatòria d'eleccions per part del chavisme i, més important encara, la permissivitat del règim per permetre a un candidat opositor presentar-se a les eleccions, han estat fruit de la bona voluntat del govern veneçolà. Lluny d'aquesta hipòtesi, el que realment es troba darrere aquesta sorprenent i sobrevinguda benevolència del règim chavista, és l'aplicació de l'Acord de Barbados.

Aquest pacte es va dur a terme l'any 2023 entre l'oficialisme i els representants de l'oposició —sota l'auspici dels Estats Units d'Amèrica— per possibilitar una eventual transició democràtica i pacífica a Veneçuela després de la celebració de les eleccions. A la vista hi ha que aquestes aspiracions -una cosa nau, tot sigui dit- per part de l'oposició, no han estat satisfetes.

La veritat és que, després de la celebració d'eleccions a Veneçuela, el règim s'ha negat a reconèixer el veritable resultat sortint de les urnes, i això ha resultat en un incompliment manifest del ja esmentat pacte de Barbados. En aquest sentit, podem afirmar sense por a equivocar-nos que, després del recompte dels vots, ha quedat palès que el resultat oficial, manifestat pel Consell Nacional Electoral de Veneçuela (CNE), no concorda amb el veritable sentir dels veneçolans expressat en les urnes el 28 de juliol passat.

Entre les diferents evidències que demostren allò que s'ha enunciat en el paràgraf anterior, podem esmentar les següents: la negativa del règim a presentar les actes, que dura fins al dia d'avui, havent esgotat fins i tot el termini legal habilitat per a això; la grollera presentació del primer butlletí electoral per part del CNE, en què es reflectien uns números del tot inversemblants, atès que amb el 80% de les paperetes escrutades, Maduro obtenia el 51,20% i Edmundo González el 44,20%, sent aquests percentatges exactes amb tan sols un decimal, la qual cosa dóna mostra de la poca traça supina dels qui comanden el règim chavista; i, finalment, la posada a disposició del món sencer de les actes electorals per part de la candidatura d'Edmundo González i María Corina Machado, les quals demostren la derrota sense pal·liatius patida pel chavisme el 28 de juliol.

A tot això cal afegir que organismes tan prestigiosos com el Centre Carter o el Panell d'Experts Electorals de l'ONU, entre molts altres, han considerat que les eleccions no van comptar amb els mitjans de transparència més essencials, fent inviable el reconeixement dels resultats . Tot i que he esmentat els dos anteriors organismes, hem de recordar també que cap país amb uns mínims estàndards democràtics ha reconegut encara la victòria de Nicolás Maduro. De fet, no hi ha un sol país lliure que, a hores d'ara, hagi reconegut plenament la victòria del chavisme, cosa que no deixa de ser indicativa del calibre del frau electoral perpetrat a Veneçuela.

Com diu, molt encertadament, la nova “llibertadora” veneçolana, María Corina Machado, “ha arribat el moment de cobrar”. La qüestió a resoldre és de quina manera. Doncs bé, arribats a aquest punt, només soc capaç d'entreveure dues vies per on l'oposició —que, de facto, ja ha deixat de ser oposició, atès que va ser Edmundo González Urrutia qui va guanyar les eleccions del 28 de juliol— podria transitar per sortir airosa de la cruïlla en què es troba Veneçuela en aquests moments.

La primera és mantenir una mobilització permanent per part dels ciutadans als carrers de tot Veneçuela, cosa que es presenta molt complicada, atenent les mesures repressives que ha posat en marxa el règim chavista al llarg de les últimes setmanes. A l'anterior, caldria afegir-hi una creixent i incessant pressió internacional al chavisme en termes econòmics i diplomàtics, arribant al punt d'ofegar el règim financerament.

Si bé això no seria gens suficient, atès que el suport —en les seves diferents variants— rus i xinès del qual sempre ha gaudit el règim ho evitaria, per la qual cosa caldria afegir a la mobilització permanent i a la pressió internacional un component revolucionari gestat en el si de la societat veneçolana, per tal de treure Maduro i el seu seguici del Palau de Miraflores a les bones o per les dolentes. Si s'escull aquesta opció, o no hi ha cap altra alternativa més que transitar per aquesta via, el més probable és que hi hagi un bany de sang —parafrasejant Maduro—, el grau del qual variarà sobre la base de com respongui l'estament militar i policial.

L'altra opció, encara menys probable, és la de la intervenció militar estrangera, la qual es pot produir de manera més o menys directa. Una possibilitat és que els Estats Units incrementin el preu de recompensa per Nicolás Maduro i Diosdado Cabello, de manera que alguna empresa privada —com podria ser el cas de Blackwater, que ja han mostrat cert interès— es decideixi a enderrocar el dictador veneçolà amb els ulls posats en ell, més que seductor, rèdit econòmic. Més lluny queda la possibilitat d'una entrada directa al país per mitjà d'exèrcits nacionals, cosa que representaria un risc considerable d'escalada bèl·lica a la regió, amb les repercussions internacionals que això suposaria.

Aquesta intervenció directa per part de diferents exèrcits nacionals del món lliure, especialment dels Estats Units, podria provocar un conflicte prolongat, amb conseqüències humanitàries devastadores per al poble veneçolà i una desestabilització encara més gran a Amèrica Llatina si alguna potència internacional s'oposés a aquesta acció. Per tot això, aquesta opció és, sens dubte, la menys probable per resoldre la crisi a Veneçuela.

En definitiva, atenent la conjuntura actual, podria semblar que no s'entreveu una sortida al laberint en què s'ha convertit la dictadura veneçolana. Tot i això, considero que no hem de perdre l'esperança, ja que m'atreveixo a anticipar que el canvi arribarà més aviat que tard. La història ha demostrat que, encara que els règims autoritaris intentin perpetuar-se en el poder mitjançant la manipulació i la repressió, la veritat sempre s'acaba imposant.

Pel que fa a això, convé recordar les paraules del filòsof Antonio Escohotado, que sempre va estar convençut que “la veritat s'imposa sola. Només les mentides necessiten subvenció del govern”. Amb unitat i determinació, el poble veneçolà pot recuperar la llibertat i reconstruir el país.