Els censors

Si els parlo de Francesc Vallès i Carmen Pérez, possiblement, els seus noms no els diran res. Si els comento que aquestes dues persones, al servei exclusivament de Pedro Sánchez, cobren 122.894,36 i 99.396,82 euros respectivament, segurament a més d'un els bullirà la sang.

Si a sobre els afegeixo que la seva funció principal és la de censurar i vetar als mitjans de comunicació, com passava durant el franquisme, tot pot explosionar. De fet, tant Francesc Vallès com Carmen Pérez podrien haver estat a les ordres de Francisco Franco fent exactament el mateix que fan.

Vallès i Pérez són els dos màxims responsables de la secretaria d'Estat de Comunicació del Govern d'Espanya. L'un, polític de tota la vida, de Reus, que ha anat encadenant càrrec rere càrrec a manera de gosset faldiller de Pedro Sánchez.

L'altra periodista, amb vida laboral a Mediaset, sense carnet polític -qui ho diria-, que va aterrar al Palau de la Moncloa de la mà de l'antecessor de Vallès, Miguel Ángel Oliver. El polític mai hauria d'haver estat responsable de comunicació de la Moncloa. La periodista no hauria d'haver començat a fer política.

Avui els vinc a parlar d'aquests dos personatges, el que no surt mai del despatx -excepte per anar a la zona vip d'un partit de l'Eurocopa a càrrec de l'Estat- i l'altra que s'asseu junt amb Sánchez a taules amb líders internacionals com si fos algú, quan no és més que una cap de premsa, per què vostès, senyors lectors, sàpiguen amb què hem de batallar diàriament els periodistes que cobrim la informació del Govern d'Espanya. 

A Francesc Vallès, quan es va incorporar a l'equip de Sánchez, l'estiu de 2021, el president li va demanar fer una 'comunicació gourmet'. És a dir, crear un grup de periodistes afins -El País, La Ser, InfoLibre, eldiario.es, El Periódico, La Sexta, TVE, RNE, Europa Press, EFE i Telecinco i algun a títol personal-, vaja, els subvencionats, a través dels quals filtrar tot allò que Moncloa vol filtrar en cada moment. Creant una comunicació paral·lela, una comunicació en B, que exclou a la resta de mitjans -molts amb més lectors que algun dels citats-.

I Vallès, això, ho ha sabut fer bé. Mai havíem tingut un secretari d'Estat de Comunicació, que com passa amb la direcció de comunicació del Congreso de los Diputados hauria d'estar al servei de tots, tant sectari, inoperant i inaccessible. Com si fos el dircom del PSOE -del qui també en parlaré-.

Carmen Pérez, seguint les directrius del seu superior jeràrquic, té com a missió evitar als periodistes incòmodes -o els que no escriuen al dictat de les múltiples mentides que escup per la boca, com Vallès, en els tradicionals 'corrillos'-, en els viatges internacionals de Pedro Sánchez. Ara, fins i tot, hem vist com es convoca un viatge oficial, amb menys de cinc hores de termini per acreditar-se, dues setmanes després de demanar als que ella vol que viatgin que es posin les vacunes corresponents per anar a Àfrica. Tot com molt d'una dictadura.

I abans els deia que també parlaríem del dircom del PSOE. De Ion Antolín Llorente. L'home del tuit matinal amb un paisatge amb un misteriós 'buenos días y buena suerte'. Em fa cosa parlar d'ell, per què no és ningú ni té cap poder -més enllà de poder decidir quina sèrie mira cada dia al seu despatx, mentre altres, des d'altres institucions de l'Estat, com Belen Labadié al Consejo de Estado o Vallès a la Moncloa, fan la seva feina amb sou pagat per tots-.

Però si parlo de censors haig de parlar també d'aquest personatge que, com Pérez, es creu polític. Fins al punt de demanar al seu equip de Ferraz que li facin fotos a ell en cada activitat on hi sigui present. Fotos que després s'encarrega de difondre a través de les seves xarxes socials que, com a bon pit bull, també utilitza per amenaçar a periodistes.