Ser puntual és d'extrema dreta

Si algú no percep amb claredat que tot això de l'extrema dreta i el feixisme és un camell total, doncs ja switch off and let's go, és a dir, que apaga y vámonos. Dir, què sé jo, que Ciutadans és un partit feixista denota algun tipus de tara cognitiva que hauria de posar qualsevol en guàrdia. Suggereix un grau de distorsió mental que l'obliga a un a no considerar en si mateixos els raonaments de l'interlocutor. És una situació, en fi, que fa eslàlom amb la psiquiatria.

El darrer motiu d'aquesta banalització del feixisme és la inanitat de l'esquerra. I és que potser no som del tot conscients del que ha suposat per a l'esquerra la caiguda de l'URSS. El cas és que la combinació de partitocràcia i esquerra postsoviètica tenia com a subproducte la baixada del llindar de psicosi. Avui, en un interrogatori de la Stasi et preguntarien que si tens una Thermomix.

L'aliança entre anar a teràpia i l'esquerra

El que sembla clar també és que l'esquerra viu en una ampliació constant de capitals ideològics. Cosa que revela la seva insolvència política. El problema és que aquesta necessitat de crèdit comença a ser preocupant. Ja han començat a rosegar alguns fonaments antropològics bàsics.

Aquest allunyament d'un compàs compartit i mínimament rítmic ens condueix, doncs això, que el llindar baixi tant que ser més o menys normal sigui símptoma de radicalitat. Nova edició de La meva lluita : ser puntual, portar la camisa per dins o tenir bombetes càlides a casa.

No és estrany, doncs, que l'esquerra actual sigui el principal munyidor de la plaga de psicologia i psicoteràpia que hi ha als nostres dies. Això sí que és una banalització preocupant. Però és que no podria haver estat altrament. La dissolució de les bases antropològiques condueix a la psicologització dels individus, és a dir, a la compensació de les seves mancances comunitàries.

Sense fer cap mena de pornografia sentimental, vull aprofitar aquesta humil ocasió per reivindicar els malalts mentals de debò, que sempre han estat les víctimes de les víctimes i que avui estan una mica més desplaçats per culpa d'aquesta banalització de la psicologia. Però, bé, és un tema força trist. Ho deixarem.

Deia: l'esquerra s'allunya tant de la realitat més immediata que la descripció comença a ser indistingible de la ironia. Fa uns mesos, per exemple, ens fèiem ressò en aquest mitjà que existia una Direcció General de Cures i Organització del Temps. A això em refereixo: que hi hagi una persona que sigui la Directora General de Cures i Organització del Temps, que cobri al voltant de noranta mil euros i que sigui la germana de la vicepresidenta del Parlament és una constatació indistingible de la ironia. L'esquerra és una càmera oculta.