Puigdemont estira, però no el fa caure

Amb Lluís Llach reconvertit en un símbol de l'independentisme més recalcitrant, no és d'estranyar que els partits s'inspirin en ell per traçar la seva estratègia política. Aquests darrers dies, amb desafiaments constants, n'ha donat bona mostra d'això el president de Junts, Carles Puigdemont. Des de Waterloo estira i estira. Però, per ara, no té previst fer caure a Pedro Sánchez.

Entre mocions de confiança, reunions a Suïssa i entrevistes a TV3, l'expresident de la Generalitat, segueix avisant al PSOE, amb acords puntuals amb el PP, que el preu a pagar pel seu suport al Congrés dels Diputats és alt. I que tot allò que fa anys que reclama, fins i tot el més inversemblant, com el que Pedro Sánchez assegurava que no es podia permetre al ser contrari a la Constitució i ha acabat a les pàgines del BOE, esdevingui una realitat.

En l'apartat de carpetes per resoldre en la negociació entre el PSOE i Junts, el que a priori podria fer trontollar la legislatura, hi ha l'aplicació de l'amnistia a Puigdemont, l'oficialitat del català a les institucions europees i el traspàs de les competències en matèria d'immigració.

Qüestions, totes elles, considerades línies vermelles per Junts. Però en aquest any de relació tòxica entre socialistes i juntaires, a tall de matrimoni forçós, poc s'ha avançat en totes elles. I malgrat això, a Madrid, els set diputats de Puigdemont segueixen donant suport a Sánchez.

Mai com ara, l'espai polític que representa Junts havia tingut tan poca representació al Congrés. Però tampoc mai, fins ara, set diputats havien tingut tant poder. Carles Puigdemont sap que té a les seves mans fer la vida impossible a Pedro Sánchez. 

Li pot permetre seguir vivint a la Moncloa, utilitzant el Falcon i viatjant pel món presentant-se com a president d'Espanya, que no és poc per algú amb un ego desmesurat com Sánchez, però sense poder governar. Aprofitant aquesta debilitat per dur-lo al seu terreny sempre que vulgui.

Però també el pot fer fora, unint els seus vots als del PP i Vox, com han fet aquestes darreres hores, amb l'impost a les energètiques. En aquest cas, Sánchez marxaria de la Moncloa de la mateixa forma que hi va arribar: amb una moció de censura.

De moment, amb aquesta premissa de marcar paquet, de traslladar a l'opinió pública que qui mana és ell, Puigdemont vol forçar al president espanyol al fet que se sotmeti a una qüestió de confiança que, en cas de produir-se, perdria segur. El que forçaria un avançament electoral a Espanya.

I és que la desconfiança entre uns i altres, en aquest matrimoni forçós a canvi d'interessos mutus, ha estat una constant des del primer minut. I ni els uns ni els altres han intentat dissimular-la.

El gran dubte és si ara, amb l'efecte pacificador de Nadal, Suïssa serà punt de trobada per reconduir la relació entre Junts i la Moncloa. O si al final de tant estirar, Sánchez si caurà.