El primer any de Salvador Illa: el pur no res

El primer any del govern soporífer de l'MHP Illa ha coincidit amb la publicació dels missatges de whatsapp entre Pedro Sánchez i José Luis Ábalos, confirmant que la política catalana i l'espanyola, en aquests moments del pedroyolandisme, travessa moments d'òpera bufa. El mateix partit que a escala catalana es vol presentar com a garantia d'ordre i estabilitat (segons aquella màxima de Rajoy de què un governant ha de ser, abans que res, previsible) és el que brinda des de la Moncloa, un dia rere l'altre, episodis propis dels millors moments de Berlanga i Azcona.

Allà on el MHP Illa representa la mort tèrmica, l'avorriment terminal, el gris infinit, Ábalos ofereix la veritat i només la veritat, en la seva més colorida exuberància. En aquesta comparació tenim la versió socialista de les dues Espanyes: una de cartó pedra basada en retòrica buida i negligència política absoluta, l'altra palpitant i prostibulària, plena de vida i bon humor, d'indecència i rom amb coca-cola.

La veritat és que a Ábalos se'l pot acusar de moltes coses, però almenys ha posat davant de l'electorat la veritat, tan crua i divertida. Un món de marisqueries barates, estiueigs a Marbella al costat del Milady Palace, aldarulls als Paradors Nacionals, entrevistes absurdes, filtracions caòtiques, politiqueig amb senyoretes que fumen, adjudicacions monstruoses, viatges a República Dominicana i compadreo silvestre.

Per a qui vulgui entendre com funciona el poder a Espanya, Illa és una boirina i Ábalos un llibre obert. Pablo Iglesias solia denunciar que els negocis es feien a la llotja del Bernabeu, però en això s'equivocava, com en tot: els negocis es feien amb Jèssica i les seves amigues als xalets de l'extraradi.

Aquest PSOE de putes i folklore casa molt malament amb el PSC assenyat del MHP Illa, però en realitat no poden viure l'un sense l'altre: tan improvisades són les gresques de Koldo & Co com els pactes d'investidura de Catalunya. Ara que tenim constància escrita del fàstic que sent Sánchez pels seus barons, entenem una mica millor la política autonòmica de Ferraz.

Es tracta d'anar posant pegats a una esquerra desmondada moralment, a la qual tant li fa pactar amb Bildu com promoure els deliris menstruals d'Irene Montero i les seves amigues, que pot donar suport a Hamàs mentre s'abraça els ecologistes robòtics de Bill Gates, que promou alhora el desmantellament del Valle de los Caídos i la islamització accelerada dels barris populars.

Només sobreviu aquest PSOE demencial per la incompareixença de l'oposició política: en l'àmbit nacional Feijóo es dedica a mirar per la finestra i sospirar; a escala catalana, ERC i Junts x Cash li han agafat gust al paper d'ostatge i ja només apareixen a la premsa a la crònica judicial. Els ciutadans assisteixen resignats al col·lapse general de l'Estat: falla l'electricitat, fallen els trens d'Óscar Puente, fallen el sistema educatiu i el sanitari, la immigració i la inflació ho devoren tot.

El món que va emergir els anys entre la caiguda del mur de Berlín i els atemptats de l'11-S ja no s'assembla gens al món d'Elon Musk, Instagram i David Broncano, però la classe política no ha actualitzat el seu discurs. Els mateixos conceptes, la mateixa indecència, el mateix llatrocini generalitzat.

Ara ja sabem que el globalisme no és l'aposta per la pau global i la sanació democràtica, sinó l'intent d'establir una tecnocràcia global a la pekinesa que no hagi de passar per molestos tràmits de sufragi universal ni per entendre de fronteres. El sistema no ha de ser reformat, sinó reformulat, tret que desitgem rendir les nostres llibertats de manera definitiva. En suma: tan indecents són els golfs (Ábalos i Koldo) com els gestors (Illa i Feijóo). Això sí, uns són més divertits que altres.