Illa visita la Zarzuela

Dins de l'anomenada "política de normalització" ha tingut lloc la visita del MHP Illa a Felip VI, adornada amb una guarnició de llàgrimes indepes de tots els colors. Els més recalcitrants tenen por de les fosques polítiques d'Estat contra Catalunya; els més realistes sabem que res important no pot ser tractat pels dos personatges més buits de la història recent d'Europa.

Ajuntar el rei i l'Illa en una habitació és com posar dos gerros sobre una taula: la mateixa quietud, la mateixa buidor, la mateixa inoperància. Segurament han estat una hora mirant-se als ulls en silenci, esperant que aguïn entri amb un got d'aigua. O potser han aprofitat per fer una migdiada. També és possible que els hagin posat en habitacions diferents i ells ni tan sols se n'hagin adonat.

El rei aquests dies ha rebut el nou ambaixador de Palestina, prestant-se a participar, sense cap mena de rubor, en la política anti Israel del govern socialista. Illa, per la seva banda, havia rebut Jordi Pujol no se sap gaire bé per què (o sí que se sap massa bé). Ser rebut per qualsevol d'aquests dos deu ser com mirar una paret durant una sobredosi de Valium. Així, quan per fi s'han trobat cara a cara, s'ha d'haver produït la concentració més gran d'avorriment per metre quadrat des que hi ha registres.

Tenim un rei amb pinta de de fuster gai de telesèrie dels 90 i un MHP amb modals de dependent de Cortefiel. L'un viu tranquil perquè nerviosa ja està la seva dona, l'altre viu amb les ulleres a mig caure perquè, de totes maneres, res interessant ha passat mai a prop seu. El pitjor, és clar, és que el país està en flames mentre aquests dos juguen al Badall Infinit.

El 3 d'octubre del 2017, segons els indepes, el rei va esperonar la repressió: en realitat li hauria donat el mateix llegir els resultats de la lliga de waterpolo si els arriben a passar pel teleprompter. Illa, per la seva banda, va arrasar a les eleccions sense més mèrit que ser capaç de caminar i mastegar xiclet alhora. El que haurien de preguntar-se els indepes (quan deixin de comprar barrets a Lluís Llach) és com dos paios com aquests, amb menys vida que una raspa de sardina, els poden haver deixat KO tan facilment.