De professor autoritari a adoctrinador

De l'autoritat a l'autoritarisme només n'hi ha un pas, i avui dia un mal pas. Actualment, no està de moda passar-se a l'autoritarisme. De fet, els experts ho veuen malament i les famílies ho denuncien, i és que si un educador es passa de la dicta tova a la dicta dura, ens trobem davant d'un docent autoritari, cosa que avui dia crea més problemes dels que soluciona.

Sovint l'imponent fa classes a l'esquena del grup envaint la pissarra amb mil traços de guix que els alumnes han d'anotar atropelladament, ¿s'imaginen el que veuen els escolars durant aquest moment? Doncs una cosa molt sòrdida, veuen la rabada del seu docent emmarcada pel futur fosc de la pissarra, un futur molt negre. Ara, amb les pissarres digitals, el futur es torna més clar.

Potser passa que un bon mestre no és el que espera que el temin, sinó qui desitja que el superin. Els alumnes són a l'escola per ser autònoms a la vida i deslletar-se a la llarga dels seus pares. Un professor només imponent, poc aconseguirà potenciar la seva autonomia, només els omplirà el cap amb les idees, amb el risc d'estar equivocades.

Val més induir-los a ser crítics i contrastar tota la informació disponible, inclosa la del docent. El filòsof Bertrand Russell feia una broma de si mateix en aquest sentit, en ser crític.

Si un cop mort tota la meva obra desaparegués, a qui preferiria perquè parlés de mi? A un deixeble estúpid o a un enemic llest? Doncs millor un enemic llest, ja que el primer no m'hauria entès. En canvi, el segon, malgrat criticar-me, em qüestionaria correctament.

I cal recordar que el bon educador ha de fer que els seus escolars siguin crítics amb coneixement de causa. D'aquesta manera, se suma pes cap a la reducció del fracàs escolar.

Un professor imponent poc suscita l'opinió crítica contrastada, i encara menys si imposa les seves idees, cosa que la llei prohibeix. Fer apologia d'una ideologia entre els alumnes, o adoctrinar, resulta, doncs, immoral i il·legal. En fi, qui polititzi els seus estudiants comet una falta molt greu.

Hi ha també professors que sense ser imponents adoctrinen els seus alumnes sota el mantell del col·lega. Un professor d'història a Gavà criticava el capitalisme a favor del comunisme. Després es definia davant dels seus alumnes com a anarquista, i finalment insinuava estar a favor dels porros.

Aquesta allau de barreges ideològiques podria semblar molt progressista, però els estudiants necessiten més fets contrastables que creences qüestionables. Adoctrinar els nostres alumnes a favor del capitalisme, del comunisme o una altra ideologia és il·legal i immoral. El millor és contrastar aquests adoctrinaments i que els nostres estudiants elaborin, amb temps i criteri, la seva posició.

Si llegim Smith o Marx convindrem que les dues teories semblen correctes, però que la seva aplicació social ha comportat problemes. Al capitalisme, la possibilitat de la usura especulativa, i al comunisme, la de la negligència laboral, han esdevingut part de les seves xacres. I és que l'egoisme humà taca tota bona intenció teòrica.

Per tant, i a l'aula, cal informar educant que no manipular mentint. Però per a aquell professor d'història a Gavà, la cosa no va ser així. Ell defensava l'adoctrinament, ja que tota educació ho comporta, i així els insistia als xavals que els porros no eren dolents, que no enganxaven, que la seva filla els havia fumat i que no li havia passat res de dolent.

Afegia que l'haixix no era el camí a altres drogues dures. Durant les excursions, si els alumnes fumaven marihuana, ell mirava cap a una altra banda. A més, la seva forma d'avaluar el batxillerat era del tot progre, que no pas amb progrés, ja que només exigia feines sense examen, dedicant gran part de les classes només a veure pel·lícules tendencioses.

Així es proclamava a si mateix anarquista, encara que votés altres partits i defensés el comunisme davant dels seus alumnes, cosa gens objectiu a les seves classes d'història. El seu afany de protagonisme entre els estudiants el portava a mantenir amistat amb els joves adolescents. El seu perfil de col·lega i proper el va portar a embolicar-se amb una de les seves vint anys més jove, ara la seva dona.

En fi, que per fugir de l'autoritarisme arcaic escolar es va arribar a l'altre extrem de la balança sense quedar-se al terme mitjà, l'autoritat docta i objectiva. Les seves redundàncies, any rere any, van ser un all per als estudiants que va costar temps dispersar de les seves ments, i és que els docents all també n'hi ha.