Aliança Catalana i el populisme d'estar per casa

Quan va sorgir Podemos hi va haver un consens implícit i força ampli a interpretar el nou partit com a populista. Això sense perjudici que hi hagués alguns que insistissin que allò era directament el comunisme i els gulags a l'estepa castellana.

En certa manera, es podia donar un mínim recorregut a la idea que eren comunistes perquè, d'un temps ençà, les idees comunistes havien adoptat l'estratègia de la infiltració. Aquesta estratègia també s'ha mostrat fallida i fins i tot paròdica. Vet aquí la CUP, que ha portat al preciosisme la idea de tonto útil. Al CNI han de tenir les seves fotos penjades de la paret.

En qualsevol cas, va prevaldre la interpretació que Podemos era populisme. Hi va haver dues fases.

Una primera fase en què Podemos exercia el populisme que havien encebat a la universitat: no pagarem el deute, posarem una renda mínima i tot ho pagaran els rics, que, a més de rics, també eren idiotes, prou com per no aprofitar l'aldea global i anar-se'n al país del costat.

La segona fase va ser la caiguda de tot aquest galimaties.

Quan els ànims es van calmar, es va fer palès que aquesta gent havia apostat per un assalt que o sortia bé a la primera o res. El populisme eren les escales que van posar sobre les muralles. El més rellevant és que aquesta segona fase va portar l'explicitació. Fins i tot ells mateixos van explicitar tota la tafanera teoria populista que portaven de casa i que es resumeix que el món no existeix i només hi ha paraules.

En fi, uns il·luminats que van servir per donar gasolina a la partitocràcia.

A la seva manera, Podemos va fer més estable el sistema. És com aquells informàtics que es dediquen a buscar la decisió a un programa, que en realitat ho fan perquè sigui més sòlid. Doncs una cosa semblant amb Podemos. Convenientment temptats pel pecat de supèrbia que acompanya el mal estudiós, van creure que les parts eren més grans que el tot.

Amb la dreta, en canvi, no passa això.

De nazis cap amunt

El mateix consens implícit i ampli es va apuntar després a l'ús morbós dels adverbis i les fantasmades, abdicant així qualsevol compromís analític. Quan es tracta de Vox o Aliança Catalana, de nazis cap amunt. Hi va haver una època fins i tot en què comparaven Albert Rivera amb Benito Mussolini. Esade, la nova Stasi.

El cas és que a ningú se li acudeix aplicar també a la dreta la tesi del populisme. D'entre tota la galàxia podemita, crec que només Jorge Verstrynge va dir per activa i per passiva que Vox és populisme de dretes i ja està.

Les patinades cavernàries que puguin tenir gent de Vox són només la quota de friquis que nia en qualsevol partit. Segur que a Podemos també hi va haver gent que ho flipava amb Stalin i aquestes coses.

El cas és que podem aprofitar tota aquesta història recent de la partitocràcia espanyola per analitzar la irrupció de l'Aliança Catalana. A més, la minusvalidesa que acompanya l'exercici realista de la política a Catalunya ens permet veure-ho tot com en una combinació de déjà vu i càmera lenta.

Es diu que Aliança Catalana és el Vox català i això posa nerviosos els primers perquè no els agrada. És comprensible perquè els eixos nacionals ho canvien tot. Però també és innegable que és una analogia força il·luminadora. Deixant ara de banda la primera coincidència entre tots dos (el tractament mediàtic nazi-satànic), vegem la substància.

Populisme a la catalana

Aliança Catalana és fonamentalment populisme. I ho és per raons objectives que no admeten l'odiós matís moralista a l'estil tribuna boomer de El País. De fet, hi ha una sola raó objectiva perquè AC sigui populisme, i és que és un partit que ha nascut al marge del famós establishment. En aquest cas, l'establishment català processista, que per a qui no el conegui millor, perquè és una elit d'una mediocritat pertorbadora.

Aquesta condició aliena a l'elit establerta pren la forma de doble caricatura: de l'elit cap a AC i d'AC cap a l'elit. Pel mig, hi ha els posats populistes, que en cas d'AC són moníssims: nosaltres salvarem Catalunya de l'elit decadent, Sílvia Orriols no ha viscut de la política, a més agafa el tren, etc.

És el problema de tenir un discurs negatiu. Si allò que negues és un flam de mediocritat com el procés, tu també adquireixes una textura com de flam.

Però com aixecarà Orriols la demografia? Com muntarà una política industrial així pim-pam? Com organitzarà una moratòria en immigració? Com pagarà les pensions?

El populista es creu la seva negativitat i la tradueix en il·lusió. Nosaltres sí. Per això comprenc l'elit, perquè des del pont de comandament ha vist el panorama.

Un automatís

Ara bé, a diferència de Jorge Verstrynge, aquí pensem que la tesi populista no és completament formal, és a dir, aplicable a esquerra i dreta per igual.

Per contra, els continguts polítics d'un i altre populisme afecten el mateix populisme. En el cas de l'esquerra, que creu que el món no existeix, el populisme sí que és purament formal i, per tant, inofensiu. El cas de la dreta potser és diferent.

Encara que siguin idees, paraules com immigració, terra o nació tenen de seu molta més vinculació amb la realitat. Més encara si, com passa en el cas català, són paraules que estan en retirada. Ja diuen que no és prudent negar la sortida a un gat.

Per entendre'ns: Orriols sí que estaria disposada a anar fins al límit si tingués l'oportunitat d'esgarrapar la independència. Una altra cosa és que es donin les condicions perquè això passi.