Laura Vilagrà o el principi de Peter

Si es molesten a consultar el currículum oficial de la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, veuran que no hi ha activitat professional més enllà de la política.

Regidora d'Esquerra a Santpedor -la pàtria petita de Guardiola- entre el 1999 i el 2003, alcaldessa del 2003 al 2015, i diputada al Parlament entre el 2006 i el 2011.

Va deixar de fumar el 2011.

Tots els polítics que conec que van deixar lliurement l'activitat política pròpia han acabat reubicant-los després en un lloc o en un altre.

El mateix va passar amb Laura Vilagrà.

Fa anys la vaig conèixer després d'un esdeveniment oficial.

Ja havia estat nomenada delegada del Govern a la Catalunya Central (2016-2017).

- I què fas com a delegada? , li vaig preguntar
- “Acosto l'Administració al ciutadà”, em va respondre.

En l'era d'Internet? Vaig pensar.

Vol governar a Skype?

Manresa és a 1 hora amb cotxe de Barcelona. Per descomptat, és una carretera molt cara. Gestionada des de la Generalitat, per cert.

Després va fer una carrera brillant.

Sabeu per què va ser el número dos en les eleccions de febrer de 2021? Siguem sincers: perquè era una dona.

Després de l'aplicació del 155, altres dirigents del partit havien fugit o s'havien cremat. Carlia algú.

D'aquí a la Conselleria de Presidència, una cosa així com la vicepresidència, va ser un pas.

L'últim dia, a prop del monument de Rafael Casanova, després de l'ofrena del Govern, em va saludar remotament perquè feia temps que no ens vèiem.

Vaig jugar a fer-me el despistat. Em nego a saludar un membre d'un govern que em va titllar de “racista” i “sexista” en una roda de premsa, a la seu institucional i sense ni tan sols estar present jo present per defensar-me.

A més, la portaveu, Patrícia Plaja, depèn d'ella.

Però, deixant de banda les consideracions personals, què podria sortir malament en el fiasco de les oposicions?

Hauria d'haver dimitit, tot i que va preferir sacrificar una directora general, Marta Martorell, que ni tan sols havia contractat l'empresa en qüestió.

El líder del PP català, Alejandro Fernández, va recordar en la sessió de control d'aquest dimecres que va “perdre l'alcaldia” de Tiana el 2022 “enmig de greus acusacions per la seva gestió”. 

Encara que, com a mínim, Alícia Corral, exdirectora general i ara secretària de Funció Pública, hauria d'haver dimitit.

En definitiva, Laura Vilagrà es va defensar al Parlament el millor que va poder. Fins i tot la CUP va demanar la seva dimissió

Però no li queden arguments. De fet, va cometre l'error de comparèixer en roda de premsa el dia anterior per intentar aturar la polèmica abans de fer-ho a la cambra.

Tal com ha reprovat la diputada de Junts Glòria Freixa, els fets són “extremadament greus” i ha lamentat que hagi aparegut “més aviat als mitjans que als mitjans que davant dels representants del poble”.

Tot i que, és clar, qui es va endur el pastís va ser el d'Esquerra, Jordi Albert, que en la seva defensa va dir que havien fet una feina “excepcional”.

I que la consellera “està plenament qualificada per continuar en el seu lloc de treball”. Un senyal inconfusible que no ho està.

Jordi Albert (1978) no recordarà perquè tenia 17 anys quan es van produir els fets, però el seu discurs em va recordar el de CiU a mitjans dels 90 després del gran incendi que va arrasar precisament la Catalunya central.

Va ser tan greu que fins i tot es va crear una comissió d'investigació al Parlament, però com que tenien majoria absoluta, van acabar felicitant-se per la gestió. Bé, és el mateix.

Però deixeu-me dir una cosa: la primera regla de la política és que si cal dimitir com més aviat millor.

Pel bé del país, del govern i del seu partit.

I una última sospita: si va sortir malament és perquè tenien pressa per celebrar oposicions complexes -73 processos i 13.000 candidats- menys d'un mes abans d'unes eleccions.

Encara que fossin municipals. Les presses mai són bones conselleres.