La política i els vasos comunicants

Molts ciutadans tant partidaris com contraris de la llei d'amnistia pensaven que, amb l'aprovació de la mesura de gràcia, tindríem un temps de certa tranquil·litat política. Es van equivocar. De manera, pràcticament, simultània a l'aprovació d'aquesta llei, al Parlament de Catalunya En Comú Podem votava no a la tramitació dels pressupostos presentats pel Govern.

Diuen alguns que els d'Ada Colau van bloquejar els comptes de la Generalitat amb l'excusa de la construcció del complex d'oci i casinos Hard Rock a Tarragona, però que en realitat ho van fer per castigar els socialistes pel veto que Jaume Collboni havia posat a Colau per formar part del govern municipal de Barcelona.

No sabrem mai si aquest vot va ser una represàlia o no. El fet cert és que, tot seguit, el president Pere Aragonès anunciava el final de la legislatura i la convocatòria d'eleccions a la Cambra catalana per al pròxim 12 de maig.

Faltaria a la veritat si digués que aquesta convocatòria ens va agafar per sorpresa. Des que es va iniciar la legislatura, el maig del 2021, el Govern, primer de coalició (Junts-ERC) i després en solitari d'ERC, ha hagut de fer malabars per no descarrilar.

Si no ho ha fet, ha estat gràcies al seny que el grup parlamentari del PSC ha posat perquè la legislatura no fracassarà. I és que governar amb 33 diputats d'un total de 135, no és un miracle, però gairebé. Els republicans han d'agrair a un àngel de la guarda, anomenat Salvador Illa, que hagi fet possible la governabilitat en tot aquest temps.

No sabrem mai si el no dels comuns als pressupostos va ser la veritable causa per convocar les eleccions, o van ser els interessos partidistes d'Aragonès els que el van portar a donar la legislatura per liquidada.

La qüestió és que ara tenim un cicle de tres processos electorals en un mes i mig: eleccions basques el 21 d'abril, catalanes el 12 de maig i al Parlament Europeu el 9 de juny. Després ens estranyarà si els ciutadans mostren cansament i desafecció a la política.

Aquest panorama farà que el Congrés entri en una fase de letargia perquè ni els partits bascos ni els independentistes catalans tindran gens d'interès a aparèixer com a “col·laboracionistes” de la política espanyola. De fet, el Govern central, després de la convocatòria electoral catalana, va decidir no presentar els comptes per al 2024, davant de la possibilitat que els socis de l'Executiu reaccionin de manera imprevisible en la tramitació dels pressupostos generals de l'Estat.

La política, de vegades, és endimoniada i ara som davant d'una situació que pot tenir tints maquiavèl·lics. Segons diversos sondejos, és molt probable que es produeixi un empat entre el PNB i EH-Bildu a les seleccions basques.

Si això és així, haurà de ser el partit socialista qui decanti la balança a favor d'una formació o l'altra perquè arribi a la lehendakaritza. Sánchez ja va anunciar, temps enrere, que si es donava aquesta circumstància, el suport del partit socialista seria per al PNB. És a dir, que el PNB continuarà manant al País Basc amb el suport del PSE si donen els números, és clar; ja que nacionalistes i socialistes governen a les tres capitals i les diputacions forals i segons sembla, ni als uns ni als altres els va gens malament.

Però això significa que no es pugui descartar que els abertzales, en algun moment, vulguin passar comptes amb el Govern i aprofitin alguna votació important al Congrés per marcar distàncies davant l'Executiu de Sánchez.

Una cosa semblant o, fins i tot, pitjor pot passar amb l'independentisme català. Aquí tot indica que el PSC guanyarà les eleccions, però també que necessitarà el concurs d'ERC o Junts per governar i és on es pot obrir la caixa dels trons.

Perquè tant els uns com els altres, potser demanen la presidència de la Generalitat a canvi del seu suport al Congrés, negar-se a col·laborar amb l'Executiu central si ells no són al Govern o qualsevol altra cosa que se'ls pugui acudir a canvi dels seus vots. De fet, Pere Aragonès ja ha posat el finançament “singular” per a Catalunya (eufemisme de concert fiscal) com a condició “sine qua non” per continuar donant suport al Govern de Sánchez.

Pel que pugui venir convé que ens anem acostumant a tota mena de components per rares que semblin. Per exemple: sempre havia dit que la política catalana es feia a Catalunya. Tot i això, la setmana anterior vam saber que Aragonès va trucar a Yolanda Díaz perquè intercedís davant En Comú Podem i li deixessin tramitar els pressupostos. I és que, pel que es veu, alguns són independentistes només quan els convé.

El que queda clar és que la política té molt a veure amb els vasos comunicants. El que passa aquí acaba repercutint-hi i viceversa. I encara que en aquesta legislatura el Govern gaudeix, almenys sobre el paper, d'una àmplia majoria al Congrés dels diputats, aquesta majoria està constituïda per un bloc molt heterogeni que en qualsevol moment es pot fer fallida amb relativa facilitat.