Pobre periodisme

Hi hagué un temps en el qual el periodisme era compromís amb la societat. On el periodista mai es conformava amb el que li deia una font, fins i tot amb el que veia en un moment determinat. I s'ho qüestionava tot. Malgrat que en algunes ocasions això tingués conseqüències. Tot i que aquell relat tan bo o aquella fotografia tan esperada, no pogués sortir en el dia i en l'hora prevista per què s'havia hagut d'esperar.

Hi hagué un temps en el qual els periodistes fèiem guàrdies, a les portes del Palau de la Generalitat, per exemple, esperant la sortida de qui en aquell moment havia estat destituït com a conseller. D'aquests, ara, n'hi ha pocs. El Quico Sallés i poc més.

La majoria, avui en dia, prefereixen anar a saraus, a rodes de premsa on molts cops ni preguntes i a empènyer per estar en un 'corrillo' on, si ets una mica llest, saps que t'estan mentint a la cara en un 70% del que et diuen. Tots, uns i altres.

El periodisme ha canviat com ho ha fet la societat. O potser més de pressa. És veritat que el salt digital ens va obligar a tots a no poder reposar les coses com abans.

I a publicar quan possiblement, allò que tenim entre mans, necessiti mitja hora més de maduració. Però a això també ens hi han empès unes teles que, cada cinc minuts, criden ‘atenció, última hora, exclusiva’. Abans un periodista escrivia la seva crònica amb el puro a una mà i el gintònic a l'altra. Avui, quan tenim sort, ens mengem un entrepà mentre conduïm.

Les xarxes socials, i l'ús que en fan algunes persones que només tenen com a objectiu la notorietat a la vida, també han fet mal al periodisme avui dia. No reconèixer això és fer-nos trampes al solitari. Però també és fer-nos trampes al solitari reconèixer que les limitacions que ens posa el poder, molts cops injustificades, i l'acceptació que en fem de concessions com si estiguessin fent un favor, també està matant al periodisme.

Poso per cas la declaració judicial de Begoña Gómez d'aquesta setmana. La foto és important. Mai la dona d'un president del Govern en exercici ha estat imputada.

Baix el mantra de garantir la seva integritat física, que mai va córrer cap perill, ja que els pocs manifestants que hi havia els van encapsular a més de 300 metres, la seguretat de la Moncloa i dels jutjats va dissenyar un dispositiu per evitar la seva imatge a l'interior de la seu judicial. I ho van aconseguir fins al final.

El Tribunal Superior de Justícia de Madrid, sense saber molt bé a raó de què, va decidir que només podien accedir al passadís a veure com arribava quatre periodistes. I va deixar en mans dels mitjans, perquè es barallessin, l'elecció de qui anava. Primera anomalia. Dins, en un dia normal, hi podria haver entrat tothom. El més matiner, amb millor lloc. Per tant, una acceptació que ens va en contra, com la d'obligar-nos a parlar a mitjans que som competència. Per això, fem un únic diari a tot l'Estat, si els lectors han de llegir el mateix.

Quan som els mateixos periodistes els que acceptem coses que no hauríem d'acceptar (limitacions d'accés, que se'ns identifiqui a la vorera mentre esperem l'arribada, que el president comparegui sense preguntes o que se'ns doni quatre hores per acreditar-nos per cobrir un viatge oficial a un país estranger que comença aquella mateixa tarda), la culpa és nostre d'acceptar-ho, no qüestionar-nos res i a sobre aplaudir quan una font ens dona una informació —normalment esbiaixada i avariada—.

Alguns continuarem fent periodisme com el vam mamar de petits. Com el feia Fernando Quintela quan va fer la fotografia a Felipe González declarant al Tribunal Suprem. Qüestionant-nos tot el que ens prohibeixin, participant en els pactes justos i sempre que estiguin justificats, i traslladant a través dels nostres ulls, les nostres mans i la nostra veu el que el poder no vol que es vegi. No sent còmplices d'aquests intents d'emmordassar la llibertat de premsa.